Estratègia de país

Des de Mallorca, cap a mitjans dels anys noranta del ja passat segle XX, el catalanisme era l'única forma de resistir. Resistíem a totes les inèrcies culturals d'una Espanya que ens entrava per les orelles a gairebé totes les ràdios, a tots els diaris, que se'ns emmotllava dins el cervell amb tots els canals de televisió. El catalanisme era un plegat d'actituds envers la cultura pròpia, que havíem descobert principalment gràcies als professors més conscienciats, i els que tenien sort, gràcies a les seves famílies: n'hi havia algunes que veien clar quin era el país dels mallorquins. Així, se'ns explicava que gaudíem d'una llengua pròpia i que això era un motiu d'orgull, no una excusa per abandonar-la (i l'havíem de defensar, massa sovint, d'aquells que ens animaven a no parlar-la perquè deien que lamentablement era minoritària i per tant inútil). Teníem uns orígens, i una terra amb el seu propi tarannà, i una història pròpia, que es resistia a ser la història d'un altre poble.

No sabíem que tot això tenia un derivat polític en forma d'estructures d'autogovern, ni érem conscients de la injustícia amb què l'Estat espanyol, que hauria de defensar tota la seva pluralitat, tractava les petites comunitats culturals, que a sobre eren motors econòmics molt maltractats, als quals s'ofegava de manera gairebé colonial. La democràcia era votar, però no operar amb el vot cap vertadera possibilitat de canvi. El conservadorisme mallorquinista, molt sovint aliè al catalanisme o directament hostil, es resolia en una defensa visceral d'allò propi, però d'una manera desarticulada, feta més des del ressentiment i la voluntat cega de poder que no des de la intel·ligència política.

Hi ha hagut un mallorquinisme mitjanament federalista que ha tingut la seva traducció en un socialisme que no posava de manifest la dominació i l'abús, sinó que buscava a qualsevol preu integrar-se, trobar un espai i allà seguir fent la viu-viu, sense aixecar massa la veu. Des de Mallorca, tot el que es deia del catalanisme pròpiament català estava mediatitzat per Espanya, de tal manera que el relat era més aviat obtús, tal com ho continua sent ara. L'independentisme no és la derivada d'un catalanisme que sempre ha buscat l'estat propi d'una manera encoberta —com s'ha dit des de Madrid des de 1978—, sinó l'últim remei d'un catalanisme que s'ha vist en els últims anys amb l'obligació de demanar la sobirania total o renunciar a existir. O som independents o serem tan residuals com una altra província andalusa.

La solució era senzilla —en el seu moment—: donar-li a Catalunya un autogovern a l'altura de les seves necessitats. No haver sabut gestionar aquesta demanda purament política és el que ens porta ara al plet etern i a la —esperançadora— incertesa de l'unilateralisme. Davant d'això, el catalanisme, també el més suau i pactista, se n'ha d'acabat d'adonar: l'hostilitat només ha fet que créixer a l'Estat espanyol contra tot allò que dissona.

Davant la demanda sobiranista el sentit comú exigia pacte i comprensió, mà estesa i empatia: i només se'ns ha donat tot el contrari; sobretot ens hem trobat amb una actitud més aviat mafiosa: ofertes que no podem refusar: extorsions, ofecs, querelles afinades per la fiscalia, l'enjudiciament continu de tot allò que soni a dissidència —del 9-N al 12-O—, amb el ridícul evident d'asseure al banquet dels acusats un expresident català i tres consellers, tot per haver possibilitat una consulta popular (que ja hauríem oblidat en casa d'haver-ho deixat impune). Res no fa pensar que actuar així et faci digne d'un premi Nobel de la Pau, oi? Si alguna cosa valora l'alta política internacional és —així, Colòmbia, l'últim exemple— la capacitat d'asseure's amb els propis rivals i d'arribar a un pacte que sigui profitós per a tothom (i en el nostre cas només pot ser el referèndum).

Aquí es prefereix seguir amb el torcebraç. Com diuen els experts en negociació, quan prioritza la força sobre el pacte és perquè hom imagina que amb el pacte només pot fer que perdre-hi (cosa falsa, derivada d'una mentalitat agonística que no acaba d'avenir-se amb la política moderna). Aquest és sobretot un problema de visions del món; de paradigmes aparentment incommensurables: la llei de l'imperi (en diuen, però, Constitució…) contra la llei com a consens i obertura, llibertat i oportunitat per a tothom.

De moment, el catalanisme s'ha desvetllat, i s'ha sabut adonar que ja no hi valen els vells remeis de pancarta, festa cívica, manifestació i paciència estratègica. Arriba un punt en què ja no cal tenir por, i aquest és el punt on el catalanisme falla. Hem de mirar més amunt.