A temps real
Som artistes en l'art de viure. I de patir. Estimar a temps real és buscar la flor blava, l'impossible romàntic, la cursa fins al Pont del Dimoni. Moure un dit i arribar al cap de quinze dies fatiga l'ànim. És trist voler besar a qui no saps si tornaràs a viure; penós com passejar a l'horabaixa i allargar la mà sabent que l'única escalfor que et lleparà serà la glopada de mestral d'una primavera remota. Quan tu no hi ets, el riu sembla de plàstic. Ho tenies a les mans, i no ho has volgut. Sóc una pila alcalina, un generador, no se'm fondran els ploms. No puc donar la meva llum a qui viu capcot en la tenebra: em minva la força, m'ofego, ve l'arítmia i l'ambulància. Decapitar una il·lusió és com garfinyar el blau d'un vestit nou o com que t'atropellin quan surts de rehabilitació: no t'ho esperes. Vull que visquis serè i caminis cap on et plagui, sense entrebancs ni lloses a l'esquena, però que caminis. No t'enganyis: les flames del passat només cremen al teu planeta imaginari. Ni alarmes ni ressons. No t'agrado prou, i punt. Ho accepto. Ho acceptes? Crear caminant, dèiem. Desfer els grumolls i pastar fang. Viure l'alegria que passa com quan vas demanar un filet de poltre a Can Serrallonga i vas paladejar la teva infantesa. L'amor també torna, quan s'enyora el color rosa de la bamba parella. No em crec que no hi hagi ningú capaç de cremar un món per tu, em diu el siamès que plora sec. Doncs mira: ara llampega i el pèndol segueix cantant que no. Ens cal viure a temps real per creure en alguna cosa. O això, o agafa un trabuc i xafa-ho tot.
