Tertulià minvant

Hi va haver un moment, quan era cridat per intervenir a moltes tertúlies de la ràdio i la televisió, que vaig arribar a pensar que de tertúlies n'hi havia tantes, entre les que jo anava i les que no, que un dia aquesta forma d'expressió col·lectiva declinaria perquè l'audiència n'acabaria saturada. De tertúlies n'hi ha més que mai, i amb èxit creixent, i el que ha començat a declinar sóc jo. Aquesta temporada només m'acullen amb regularitat a Divendres, el programa de tarda de TV3.

Reclamen joves, dones, savis i unionistes, i no compleixo cap requisit. Quan vaig començar, els independentistes o sobiranistes o com se'n digués llavors, cotitzàvem perquè no érem gaires. Ara que ho és tothom, els que donen picant a les bugades de matí, tarda i nit són els unionistes, els quals, a més a més, s'enfaden molt si no són cridats, i fan passar males estones a Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, i a Jaume Peral, de TV3, en les sessions parlamentàries que controlen els mitjans de comunicació públics.

Pel que fa a les dones, em sembla molt bé sentir-me'n desplaçat. Quan freqüentava tertúlies, la virilitat era extrema. Havia fet notar l'anomalia als conductors dels programes, i em deien que no trobaven dones. N'han acabat trobant. Hi ha una organització feminista que compta quants homes i quantes dones intervenen a les tertúlies, i si l'equilibri es trenca en favor d'ells fan quedar en evidència el programa. Tothom pressiona com pot.

El jove periodista Sergi Picazo, ara un dels responsables del combatiu diari digital Crític, havia treballat a El Punt Avui. Un dia, a la redacció, em va dir, literalment: “Els vells hauríeu de retirar-vos de les tertúlies i deixar pas als joves.” Trobava els vells caducs, repetitius i abusius. Li vaig contestar, també literalment: “Feu-nos fora.” Ara en Sergi Picazo és un tertulià distingit i aclamat que analitza les coses que passen com jo no ho sabria fer i potser no he sabut fer mai. Els vells, de la meva edat o superior, no s'han retirat pas tots. Han quedat els més bons. El divendres, Josep Cuní organitza una tertúlia amb Lluís Foix, Manolo Milián Mestres i Joan Queralt. En Cuní els anomena “els tres tenors”. En realitat són quatre, com els mosqueters, perquè en Cuní també s'implica en el cor. M'han comunicat del programa que des d'ara passo a ser suplent dels tenors. Si un es posa malalt o és de viatge, hi aniré jo. Em podria sentir rejovenir: reservista i, en comparació amb el trio, veu blanca. O de contratenor.

Els pares m'explicaven que quan era un nadó i plorava, la dona de fer feines els alertava dient: “El niño suena.” Quan vaig començar a fer de tertulià, els pares posaven la ràdio per sentir-me i repetien: “El niño suena.” He començat a deixar de sonar.