Ui, els purs!

Quan m'elogien una persona i em diuen “és d'una sola peça, de pedra picada, dels que mai no claudiquen, dels de tota la vida”, miro de tocar el dos i de seure en un bar no massa net per beure-hi una beguda que no faria feliç a cap dels meus molts dietistes. Hi pensava després de llegir a El País un article de Jordi Soler sobre La polución psíquica: ens adverteix sobre la pandèmia dels vigilants de l'apropiació cultural. Als exemples que posa, n'hi regalaré un altre. Fa anys, en una conferència, una bella dama insistia en la reivindicació, sense concessions, de les arrels i del “som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”. Criticava la condescendència amb els nouvinguts de fora, amb un esment especial als llatinoamericans, així com els meus elogis a Paco Candel, que acabava de publicar Un charnego en el Senado. Vaig dir-li, primer, que al meu Candel no me'l toqués. I, després, vaig preguntar-li quin era, per a ella, el plat més típic de la gastronomia catalana. No ho va dubtar: “El pa amb tomàquet i la truita de patates amb ceba.” La vaig renyar: “O sigui que vostè adora el que ens ve de fora i de lluny. ¿Quan van arribar a Catalunya les patates i els tomàquets?” Es va quedar muda. I jo li vaig confessar que era, de pare i mare, català de tota la vida... però que ara em sentia fill d'una pàtria on creixien, plegats, accents diversos i memòries múltiples. I que m'emocionava que els meus nous conveïns baixllobregatins volguessin que els presentés Lluís Llach, a qui volien convidar a la Peña Flamenca de El Fosforito. Ah! I em sabien fan de La Banda Trapera del Río. Ho sento: no era pur.