Pa amb tomàquet

La revista Cuina ha posat a votació entre els lectors i simpatitzants el plat català més típic, i el pa amb tomàquet i l'escudella amb la preceptiva carn d'olla han quedat finalistes. En tercer lloc s'han situat els canelons i, més enrere, la botifarra amb mongetes, que semblaria que hauria de concitar unanimitat. El director de Cuina, Josep Sucarrats, em diu que la participació en les votacions ha estat molt alta. Això explica el resultat. La majoria ha votat no el plat més típic sinó el que li agrada més, que sovint coincideix amb el propi de cada comarca o localitat. Els de Tarragona han anat per la coca de recapte, els del Maresme per la sípia amb pèsols, els de Lleida pels cargols, els de l'Ebre pels arrossos... Amb tanta diversitat, indicativa de la riquesa culinària del país, els sufragis que han arribat a la redacció de Cuina han estat de mal classificar, i si al final s'han imposat el pa amb tomàquet i l'escudella és gràcies als que s'han subjectat a l'enunciat de la pregunta –quin és el plat representatiu del país, no de casa teva–, units als que el pa amb tomàquet i l'escudella els agraden per sobre de tot. En Sucarrats està una mica trist perquè els fideus a la cassola, que aprecia molt, han obtingut un resultat discret.

La botifarra amb mongetes, els canelons, el fricandó, la mateixa escudella i carn d'olla són plats complets. Però, el pa amb tomàquet? El pa amb tomàquet no deixa de ser un complement que només té sentit si és ingerit amb truita, amb anxoves, amb pernil o qualsevol embotit. És com si del bistec amb patates triéssim les patates. Diu que l'origen cal trobar-lo en la necessitat d'estovar i fer comestible el pa d'ahir. Una manera de fer estalvis. La pregunta és: si tanta necessitat històrica hi havia d'aprofitar el pa, per què no es van trobar solucions abans que el tomàquet es fes present, vingut d'Amèrica? Carme Ruscalleda el suca amb maduixes, i ho presenta com una exquisidesa. Per què els antics no ho van provar amb préssecs o amb prunes? Es limitaven, que jo sàpiga, a fer-ne sopes o a untar-lo amb oli, vi o confitures. I les sopes de pa amb farigola? No les vota ningú? Ens mantenim panarres però hem deixat de ser sopers.

Com que som maliciosos i molt nostres, diria que hem votat el pa amb tomàquet, també, perquè és enganyador. Els forasters que el tasten es pensen que podran repetir a casa una fórmula tan elemental. El fracàs és estentori per falta de material de qualitat que només es troba aquí. El pa amb tomàquet, que s'expressa només en català, ens fa nacionalment distingibles i el seu triomf respon a la temperatura política ambiental.

(Al final ha guanyat l'escudella i carn d'olla, parenta del cocido, el pot-au-feu o el goulash. Bé: també som oberts i dialogants...).