Catalans antifranquistes

L'admirat i estimat Antoni Puigverd escrivia dilluns a La Vanguardia: “La major part dels catalans no van ser antifranquistes.” L'article matisava l'asseveració, però alguns es van agafar a la frase per celebrar-la. Parlo dels que creuen que de tant en tant cal donar un correctiu als catalans ingenus que es pensen que a Catalunya tot són i seran flors i violes i que aquí hi va haver, per tant, una animadversió general contra Franco. Ara, jo em pregunto: tants ingenus hi ha, mereixedors que periòdicament se'ls hagi de tirar a sobre una galleda d'aigua freda per despertar-los de les fantasies? Em sembla que som un país normalet on hi ha de tot. També d'irònics, com va diagnosticar Ferrater Móra i com demostren el “som els millors!” d'Espriu o el “no hi ha terra més ufana sota la capa del sol” de la sardana. “La capa del sol”?

“La major part dels catalans no van ser antifranquistes.” Hi va haver un moment que em vaig pensar que només ho érem a casa. Fins que vaig fer recompte. Eren franquistes el sergent de la Guàrdia Civil, l'alcalde i els seus regidors, el cap de la Falange, el professor de Formación del Espíritu Nacional, el sindicat dels taxistes... Després ho van ser alguns nous rics que el “miracle” econòmic dels seixanta va fer aflorar i el barber que els tallava els cabells. Per interès, però les adhesions polítiques, en dictadura o democràcia, solen ser interessades. Comptat i recomptat, ben poca gent enumerable. I els altres? Els altres callaven. I com que en aquell temps no hi havia enquestes ni estadístiques i si n'hi hagués hagut els interrogats haurien mentit, fa de mal dir si la major part dels catalans van ser franquistes o no. Jo puc parlar de col·legi: eren franquistes els meus companys? Es mantenien en silenci. Per imposició de casa? El professor de Formación del Espíritu Nacional no va rebre mai ni una adhesió. Les seves classes, situades per la direcció de l'escola en l'hora més desavinent, eren escoltades com qui sent ploure. Abraçar els Principios Fundamentales podria haver reportat avantatges a alumne i família. L'abraçada no va tenir lloc. Més tard, em vaig involucrar en la cosa clandestina. L'antifranquisme hi tenia unes matisacions diferents de les de casa, que érem de la burgesia, petita però eixerida i catalanista. Hi vaig trobar companys de classe que no hauria dit. Els vaig trobar gairebé tots en les manifestacions del postfranquisme, molts amb els pares. Una conversió o un alliberament?

Però a més: per què la majoria de catalans no havien de ser antifranquistes si havien caigut del bàndol dels que van perdre la guerra i molts tenien morts al front derrotat o hi havien lluitat? Ferrater Móra no inclou el masoquisme entre les formes de la vida catalana.