La política, com la vida
Vaig assistir dimecres a la presentació del llibre de Josep López de Lerma Cuando pintábamos algo en Madrid, del qual els vaig parlar l'altre dia tot expressant les meves prevencions davant l'exercici d'enyorament d'una etapa política, la del peix al cove, que no tornarà i que va ser molt exercitada per l'autor quan era diputat de CiU a Madrid. Molta gent. Entre ella, el president Montilla, Miquel Iceta, Duran Lleida, Sánchez Llibre, Alberto Fernández Díaz i algú d'ERC que no vaig identificar. Tampoc no vaig identificar ningú de Convergència, l'antic partit de López de Lerma, però em van dir que hi havia un militant, en solitari. La política és exactament com la vida, ves quin descobriment. Si López de Lerma hagués publicat el llibre en el moment que “pintava alguna cosa a Madrid”, el seu partit hauria assistit a la presentació en massa, voluntàriament i també per consigna. Ara que s'ha apartat de la formació a la qual va prestar molts serveis, i n'és reticent, hi van els adversaris que havien censurat la seva feina. El llibre va ser presentat per Xavier Vidal-Folch, que també l'havia criticada. És com amb els amics i com amb tot: una última falla, un últim mal resultat, i els amics i les adhesions desapareixen. En futbol encara s'arregla amb uns gols. En política, gairebé mai, i els antics adversaris es fan de sobte amiguets. Miquel Iceta a la presentació del llibre de López de Lerma, amb la feinada que aquests dies té...
Vidal-Folch va destacar del llibre un fet que a mi també m'havia quedat al cap. S'hi afirma que la nit del 23 de febrer de 1981 el rei no va pronunciar el cèlebre “tranquil, Jordi, tranquil”, sinó que l'expressió va anar a càrrec de Pujol, dirigida al monarca. Pujol, adreçant-se després per ràdio a tot Espanya, es va inventar que el rei li hagués dit la frase i, també, que li hagués afirmat que ho tenia tot controlat. Segons es desprèn de la narració de López de Lerma, va ser la manera que el president de la Generalitat va tenir de pressionar el cap de l'Estat perquè dominés la situació en sentit positiu. Es veu que no l'havia notat gaire segur, a l'altre cantó del telèfon. A les memòries, Pujol reconeix que l'expressió “tranquil, Jordi, tranquil” no va ser formulada d'aquesta manera sinó que va ser una creació pròpia que responia a l'esperit de la conversa. Què li va dir exactament el rei? Va ser Pujol qui el va comprometre públicament a resoldre en benefici de la democràcia? Tants llibres com s'han escrit del cop d'estat i sempre surten informacions noves. Aquesta fa quedar bé Pujol, en un llibre que no li és gaire afable. Els antipujolistes la van escoltar amb delectació. Els pujolistes no hi eren perquè consideren Lerma un caragirat i perquè des que Pujol va confessar la seva falla reneguen de la figura abans grandiosa.
