La ‘traïció' anunciada
Aquests darrers dies, la premsa espanyola ha reaccionat iradament contra el discurs de Gabriel Rufián en el qual qualificava els diputats del PSOE de “traïdors” per haver facilitat la investidura de Mariano Rajoy. La coincidència és unànime; i els improperis, gairebé il·limitats. Un columnista d'ABC afirmava que Rufián era “un diputat impensable en un parlament civilitzat”, i un altre d'El Mundo sentenciava que “expressa al mateix temps odi i mala educació”, i es preguntava “quina educació ha rebut aquest perdonavides per ser un ésser consumit per la intolerància i la rancúnia”.
Les crítiques també han arribat per part dels partits polítics. La vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, va declarar que el discurs de Gabriel Rufián era “intolerable”. Molt probablement, també devia considerar intolerable el que va pronunciar Mariano Rajoy l'11 de maig del 2005, quan era un candidat impacient per ocupar La Moncloa i, en un debat sobre “el estado de la nación”, va acusar José Luis Rodríguez Zapatero de “trair els morts i permetre que ETA recuperi les posicions que ocupava abans del seu arraconament”. I també devien resultar-li intolerables les declaracions del secretari general del PP a Cadis, el 13 de desembre del 2013, en les quals qualificava el PSOE de “traïdor” perquè “preferia trobar-se amb qui ataca els interessos espanyols que no pas treballar al costat del govern”; en referència a una reunió amb el ministre principal de Gibraltar. Però allò més sorprenent no és l'ús i abús del concepte traïdor per part del PP, sinó del mateix PSOE. En aquest sentit, no deixa de resultar agosarat que el portaveu d'aquest partit, Antonio Hernando, s'atrevís a afirmar, l'11 de juliol passat: “Ningú pot demanar al partit socialista que ens abstinguem en la investidura de Mariano Rajoy perquè estaríem traint la confiança de cinc milions i mig de ciutadans i perdríem la nostra credibilitat; i no estem disposats a fer-ho.” Doncs així anem.
