El senyor de les miques

Cada cop que a la cuina faig una elaboració a base de carbassó penso en Manuel Foraster. Un dia que em va convidar a casa seva a fer un dinar urgent i improvisat només tenia un carbassó al rebost. El va posar en una paella tallat a rodanxes, va ajuntar la cocció a uns espaguetis, i el carbassó s'havia convertit en mantega. Havia passat uns anys a Itàlia i dominava la pasta i les seves salses. Per molt que m'hi miri, els meus carbassons no es fan mantegosos. Quan passo per davant del Gelida, el restaurant de menú situat a la cantonada de Diputació amb Urgell, on potser no tornaré mai més, penso en Manuel Foraster. M'hi duia perquè era bo i baratet i perquè li agradava “una mica” la mestressa. En Manuel Foraster tot eren “miques”. Havia llegit “una mica”, havia viatjat “una mica”, havia tingut “una mica” de xicotes. En realitat ho havia llegit tot i havia viatjat molt. O potser no havia viatjat tant i s'ho inventava, perquè tenia una altra manera d'explicar les seves excursions pel món. Amb Eduard Toda havia anat a l'extrem orient i havia assistit al descobriment de l'Alguer. Amb Josep Pla s'havia desplaçat a l'Argentina a buscar l'A., l'amant de l'escriptor. Amb els novel·listes americans havia recorregut els Estats Units de costa a costa. Havia visitat París amb la Jean Seberg, que venia el Herald Tribune als Camps Elisis. La Jean Seberg li agradava “molt”. Amb ella les “miques” es retiraven. Un dia em va portar al carrer Joaquim Costa de Barcelona per presentar-me un fill que la suïcida havia tingut i que regentava un bar en aquell carrer. No vam trobar el fill. Quan, com ara aquests dies, arriben novetats de la desagradable política espanyola penso en Manuel Foraster i en com riuríem. No érem uns frívols. És que filtràvem l'actualitat pel colador de la ironia, el relativisme i els espaguetis. Després passàvem a altres coses perquè no tot és política, principi que segueixo escrupolosament.

Ara ha sortit l'últim llibre de Manuel Foraster. Pòstum, perquè va morir a principi d'any. I testamentari. Es titula Sabadell Grand Central, Nova York Rambla i és la darrera entrega de la trilogia Foraster de fora que retrata la nostra generació com no ho ha fet ningú. El primer llibre estava escrit en segona persona, un repte per al que escriu i per al que llegeix. El segon estava poblat de personatges genials que entraven i sortien. L'últim és el menys experimental i amb més experiència. De Nova York a Bordeus, Nàpols i Sabadell. Tot és veritat? Tot és autèntic. Un personatge diu: “Escriuré unes memòries inventades de cap a peus però que no inclouran cap mentida.” Manel, com et puc dir en aquesta vigília de Difunts que el teu llibre, com els altres, m'ha agradat “una mica”, o sigui molt, i que voldria que fos infinit?