Les “nostres” tradicions
Quan s'acostava Tots Sants, la mare duia de la plaça una carbassa. La buidava, incidia a la carcassa uns ulls i una boca, hi introduïa una espelma, i quedava un fanalet. La mare no sabia què era el Halloween ni n'havia sentit parlar mai perquè llavors aquestes paraules no es deien. De vegades en comptes d'una carbassa era una síndria, amb resultats més flonjos. D'aquesta manera vaig consolar l'altre dia l'amic i assessor presidencial Jaume Clotet, que havent vist una carbassa antropomòrfica i lluminosa en un lloc de la Garrotxa havia arribat a la conclusió desolada que la invasió americana havia desembarcat en els llocs més recòndits i immunes. Les altres coses associades al Halloween que han vingut després no, però les carbasses van ser primer nostres.
Un dia d'aquests parlava amb Jaume Vidal, l'home més ben informat de tebeos i còmics que conec. Vam evocar l'editorial Novaro. Novaro era una empresa mexicana que distribuïa els còmics que es produïen als Estats Units, traduïts al castellà: Superman, El llanero solitario, La pequeña Lulú, Daniel el Travieso, Periquita... Els personatges parlaven un castellà que no sentia ni a la ràdio ni a col·legi però que també escoltava a les sèries de televisió, doblades a Puerto Rico. Un castellà ple de piletas, occisos, que bueno que viniste i luces linda. A més de parlar de manera rara, la Pequeña Lulú, Daniel el Travieso o el mateix Superman estaven constantment preocupats per coses que no entenia. De cop s'havien de proveir d'un pavo perquè havien de celebrar el Día de Acción de Gracias. La Família Ulisses del TBO també anava darrere d'un pavo, però era per Nadal. El Día de Acción de Gracias no era Nadal. Què era? Per Nadal, les Lulús i els Daniels dipositaven les esperances en un arbre plantat al menjador i en un senyor inflat que de vegades es deia Papá Noel i altres Santa Claus. Arribava el Halloween i llavors, entre les carbasses que reconeixia, apareixien disfresses i teranyines de fer por. El dia de la mona, Sant Joan o Reis, en canvi, els eren indiferents. Tret –per ara– del Dia d'Acció de Gràcies, ens ha arribat tot: papàs noels, avets, disfresses, mitjons a la xemeneia... Els puristes se'n queixen.
Per un imponderable, aquest any no he fet la castanyada la vigília de Tots Sants sinó l'endemà, la nit anterior a Difunts. Resulta que la castanyada autèntica, la genuïna, la catalana de tota la vida, sempre s'havia celebrat quan ho he fet jo. Si la vam desplaçar és perquè Tots Sants és festa i hem convertit l'antiga trobada íntima que servia per recordar els morts familiars en una revetlla dels vius amb xampany i música fins a la matinada. Panellets, castanyes i moniatos. La fórmula dels panellets és molt medieval, però els moniatos ens van venir d'Amèrica.
