La vida de les bombetes
Les bombetes de dos llums bessons es van fondre en un interval de cinc minuts. La defunció de la primera va ser sobtada. La segona va agonitzar amb un sorollet que feia una mica d'angúnia. Vaig anar a la botiga amb la mostra d'una. Em van dir que són bombetes de vida limitada i que l'estona que havia transcorregut entre l'apagada de l'una i l'altra es corresponia amb la que vaig trigar a enroscar-les el primer dia, quan eren noves. Molts hem comprovat que els electrodomèstics també paren de funcionar al cap de vuit o deu anys d'estrenar-los. Una nevera i una rentadora adquirides plegades diuen solidàriament prou a la vegada. I al cap de vuit o deu anys d'haver-se casat, els nuvis que han parat casa nova han de renovar tots els aparells que “faciliten la vida”. Deu ser una llegenda urbana, i també rural i marítima, però he sentit dir que els electrodomèstics surten de fàbrica amb un sensor, un temporitzador, un xip, una cosa, que els indica quan han de cessar l'activitat i donar pas a la substitució. Una argúcia, una més, del sistema capitalista basat en el consum. Si a vostè no el convencen els anuncis de la televisió que diuen que ha sortit una nevera nova, fatalment s'haurà de decantar per aquesta nevera perquè la que té a casa va començar un compte enrere programat des del primer dia que la va animar amb el corrent elèctric. Les bombetes, tan petites i humils, també disposen d'un temporitzador? Ara podria enfilar-me i preguntar-me si el tenim també els humans. L'altre dia algú em deia que l'estructura humana està pensada per viure cinquanta anys, i que la medicina ha aconseguit proveir-nos d'uns de més, que són els que l'Espinàs en diu “anys de propina”. Fa anys, mirava les esqueles i tothom es moria als setanta. Ara ho fan als vuitanta, noranta i més. Bé, tothom. Ja aniria bé que fos tothom. Vaig arribar a casa amb les bombetes noves, i una no es va encendre. Vaig tornar a la botiga. Defecte de fabricació. La que es va quedar encesa a casa es morirà mitja hora abans que l'altra. Mitja hora pot no ser res en l'escala dels humans o de les tortugues, però en la vida de les bombetes ha de ser una eternitat.
Em vaig mirar les bombetes. Són d'aquestes que en diuen de baix consum. La rosca és com les de tota la vida però la làmpada té forma de tirabuixó o dels rul·los amb què les dones es feien la permanent. No cal que passin cent anys perquè facin riure i la gent es pregunti com es podia haver creat un objecte tan lleig i arcaic. Les bombetes de l'Edison també fan riure, vistes ara, però són més boniques i estilitzades. Les dues fan més llum que les que es van fondre. O potser les que es van fondre feien la mateixa i van anar perdent corda amb el temps, o potser és que ja no hi papo gaire.
