O política o tribunals

Els polítics es converteixen en polítics quan abandonen la política. Nosaltres ens fem un tip de dir que el “procés” català té una matriu política, i el govern de Madrid i la cada cop més lleial oposició s'entossudeixen a fer-lo passar pels tribunals i la policia. Ha plegat de ministre d'Exteriors de l'últim govern del PP el senyor Margallo. Uns dies abans havia estat defenestrat de la lleial oposició representada pel PSOE el senyor Pedro Sánchez. En la primera entrevista que se li va fer després de defenestrat, Sánchez va dir que s'ha de reconèixer que Catalunya és una nació. En la primera a Margallo aquest ha desvelat que en els consells de ministres havia avisat que la “qüestió catalana” havia de tenir un tractament més afable. S'hi reafirma: un millor sistema fiscal, respecte per la cultura i la llengua, un major grau d'autonomia... Margallo diu que ja ho deia però no ens ho diu fins ara. Sánchez no deia res del que ara diu, però ara ho diu. Els gendres surten quan les filles són casades i la política emergeix en els polítics quan han estat despatxats.

Una pregunta em ve al cap: com reaccionaria l'independentisme si les tesis de Margallo i Sánchez es fessin efectives? Uns responen que l'independentisme és tan robust i resolut que totes les carantoines que li poguessin arribar serien inútils. No ho sé. Em sembla que a l'independentisme, per mantenir-se en forma i sumar efectius, li convé l'actual situació policial i judicial. Aquesta és la contradicció: l'independentisme exigeix acció política en comptes de tribunals, però l'acció política pot afeblir-lo. La contradicció també és a l'altra banda: com més els togats actuen, més l'independentisme s'expandeix. Un oportú “Visca el Barça” vingut de Madrid pot tenir en aquest país de sentimentals efectes dissuasius. Perdonin la frivolitat: una oportuna fiscalitat, un oportú blindatge cultural, un oportú estatut “nacional”. Podrien començar, per no fer-ho tan fort, amb un “Visca l'Espanyol”. Catalunya, que ho té tot duplicat i graduat, ofereix diverses pistes d'aterratge, i amb això no estic dient –no se m'enfadin– que entre els espanyolistes no hi hagi independentistes. La complexitat del país que a fora no s'entén, o que, quan s'entén, arriba tard.

El referèndum es pot perdre, és clar. Dependrà de les complaences que de l'altra banda arribin durant la campanya. Però hi haurà campanya fruit d'un referèndum “acordat”? Mentre facin de polítics, no. He dit “facin”, no “siguin”. Ho “són” quan pleguen. Facilitar un referèndum seria atribuir a Catalunya unes facultats jurídiques i polítiques que no estan disposats a reconèixer. El referèndum “unilateral” s'imposa. El poden perseguir, o poden entrar en campanya, si llavors han après l'ofici. Però no els donem idees...