Grans i invisibles

L'avís és de la portera. Fa dies que no veu una de les veïnes de l'edifici, una dona gran que viu sola. Està amoïnada, sospita que li podria haver passat alguna cosa i truca a emergències. És una de les històries que fa uns dies relatava la sèrie amb el mateix nom –Emergències– que s'emet els diumenges a TV3. Els bombers acaben accedint al pis pel del costat i troben la dona dins de l'habitatge. La senyora, d'edat avançada, fa dies que no menja i viu enmig d'una caòtica acumulació. Síndrome de Diògenes, un trastorn del comportament que es caracteritza per aïllar-se socialment, desatendre's i en què el malalt acostuma a aplegar tot tipus de coses, aquest és el diagnòstic. I soledat, molta soledat. Només la portera l'havia trobat a faltar. Ni familiars, ni amics... ningú. Què hauria passat si la conserge no hagués estat al cas? La càmera que acosta a l'espectador la feinada del personal dels serveis d'emergències mostra, també, alguns dels grans mals dels nostres dies.

El de TV3 és només un exemple de la cruesa amb què la nostra societat tracta les persones grans, les primeres oblidades en temps d'aparença i velocitat. A Catalunya, més d'un milió de persones tenen de setanta anys en amunt, segons dades de l'Idescat. Quasi 590.000 són dones i més de 411.000 són homes. Els números del 2015 descobrien també que més de 280.000 majors de 65 anys viuen sols. Les entitats que treballen amb els avis alerten que és una tendència a l'alça atès l'augment de l'esperança de vida. I no es cansen d'avisar que la gent gran requereix ajut, atenció i, sobretot, amor. En un món hiperconnectat i de permanents impactes visuals, massa sovint no som capaços ni d'intuir realitats que queden tancades dins de quatre parets. Ni que estiguin a la porta del costat de casa. Les hem fet invisibles. Les gèlides dades estadístiques amaguen històries com la de la sèrie. I, desgraciadament, no sempre hi ha una portera per ajudar.