Evolucions

Em por­ten a fer un sopa­ret a un lloc que, segons em diuen, té el pa amb tomàquet com a pro­ducte estel·lar. Reco­nec el lloc. Quant temps fa que no hi venia? Vint anys? Pot­ser menys, però no gai­res menys. En aquell moment s'havia posat de moda i el recordo ple de gent i sorollós. Com que els preus eren ajus­tats i els plats copi­o­sos i cor­rec­tes, era molt esco­llit pels esco­lars i els tre­ba­lla­dors d'empre­ses quan volien cele­brar dinars de Nadal o de fi de tem­po­rada. També hi venien pare­lles joves i cur­tes de diners. Ceps de vinya i ras­te­lle­res d'alls pen­gen deco­ra­ti­va­ment de les parets. Diria, però no ho podria pre­ci­sar, que l'última vegada els ceps i els alls eren autèntics. Els ceps són de plàstic i, els alls, de ceràmica com­prada en una parada de car­re­tera. Les esto­va­lles i els tova­llons, que recor­dava de roba de qua­dres ver­mells, són de paper, encara que la supressió del tèxtil també te la tro­bes des de fa unes tem­po­ra­des a res­tau­rants de to. Aquest estiu, en un res­tau­rant de to i ínfu­les, la pape­re­ria cobria les tau­les. Negra, que fa més dis­seny. Vaig pre­gun­tar si tenien tova­llons de roba, em van dir que sí i els en vaig dema­nar. Érem cinc i en van por­tar només un, per a mi. Es veu que s'havien de sol·lici­tar indi­vi­du­al­ment.

Només hi ha tres tau­les ocu­pa­des. Una, per una pare­lla de turis­tes de mit­jana edat. Quan són buits, aquests locals tan grans depri­mei­xen una mica. Els cam­brers oci­o­sos i expec­tants aca­ben depri­mint del tot. L'amo ens ve a salu­dar i li faig notar la poca afluència. “Han vin­gut massa d'hora; més tard s'ani­marà.” Una foto­gra­fia a la paret mos­tra l'home a la cuina, tal com jo el recor­dava. Ara s'ha tenyit el bigoti per fer que el suple­ment capil·lar coin­ci­deixi amb la imatge retros­pec­tiva. És un tint de betum i de xarol apli­cat amb brotxa que es veu­ria d'una hora lluny i bri­lla­ria amb llum pròpia en un car­rer fosc. Ja me n'hau­ria anat. Les sos­pi­tes es con­fir­men: el pa amb tomàquet que ens ser­vei­xen només pot haver estat sucat per algú que es tenyeix el bigoti d'aque­lla manera. El tall i el sabor de tots els pro­duc­tes que l'acom­pa­nyen res­po­nen al mateix prin­cipi. El per­nil es va ence­tar el dia de la foto­gra­fia.

Medi­tació davant el pa amb tomàquet: “I pen­sar que has estat decla­rat plat repre­sen­ta­tiu de la cuina cata­lana en una enquesta recent...” Observo els turis­tes i em posa­ria a plo­rar. El local s'anima amb l'arri­bada d'un grup que passa a ocu­par una taula llarga. Em penso que es repro­duirà la cridòria de fa vint anys, però aquests senyors i senyo­res vénen de ballar country, un exer­cici gimnàstic i musi­cal que sem­bla que hagi de venir d'Amèrica però que qui sap si no és una invenció pròpia, s'aca­ben de dut­xar, tenen una gana que s'alcen i no poden dir fava.