Més que un partit...
El periodista Antoni Batista ha escrit una crònica personal del PSUC, que constitueix un excel·lent balanç de la substancial aportació d'aquesta formació política al procés de recuperació democràtica, reivindicació social i afirmació nacional de Catalunya al segle XX. Tal vegada no es tingui gaire present que el PSUC no va ser fruit, com tants partits comunistes d'arreu del món, d'una escissió, sinó, tot al contrari, “de la confluència de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista Català, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE”. Per tant, “el pes socialista era notable, i tenia a més el valor afegit d'un sindicat multitudinari com la UGT, per la qual cosa la paraula socialista es va imposar, tot i que la nova formació es va adherir a la III Internacional Comunista”. És possible que en aquest origen plural es trobi l'arrel profunda de la futura transversalitat del partit, que el va fer extraordinàriament operatiu, fins a convertir-se al final de la dictadura del general Franco en l'eix de la oposició.
Batista reconeix que “les pàgines negres del PSUC van ser moltes, i (...) mostres d'un feixuc llegat d'intolerància, lligat a un model de partit dictatorial i claustrofòbic que volia implementar un sistema dictatorial a la seva imatge i semblança”. Entre aquestes pàgines negres, els casos de “Nin i Comorera van ser dues grans vergonyes que mai no van saber tapar-se”. Però moltes van ser “les pàgines blanques”, protagonitzades per un seguit de militants i dirigents que van afrontar amb decisió el risc i la tortura. Entre tots els noms sobresurt el de Miguel Núñez González –àlies Saltor–, que “va fer créixer el PSUC fins convertir-lo en el partit per antonomàsia”. Si a França, Núñez “s'havia fet amic de Louis Aragon i Paul Eluard, d'Yves Montand i de Picasso, aquí es va fer amic de Josep-Maria Castellet, els germans escriptors Juan, José-Agustín i Luis Goytisolo, Joan Brossa i Antoni Tàpies”.
En el tardofranquisme, “temps d'una certa obertura cosmètica”, el PSUC trobà en les forces de la cultura el mateix suport que tenia entre les forces del treball. Aquest pacte era el que demanaven els nous temps i les noves generacions. “La classe mitjana anava agafant cos i a l'esquerra obrera se li afegia la gauche divine”. De forma que, entre el 1975 i les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, el PSUC va eixamplar la xarxa de captació de militants i simpatitzants, fins assolir en la societat catalana una influència com mai no havia tingut ni tornaria a tenir. “Gràcies (...) a Antoni Gutiérrez Díaz, Xavier Folch i Pere Portabella, i molts d'altres (...), el PSUC va obrir portes, finestres i balcons de bat a bat, va ventilar el comunisme i va aglutinar la concentració més gran possible d'antifranquisme,” Batista, militant del PSUC, va viure aquesta època, primer des de la revista Universitat i després des de Treball, òrgan central del partit, el que li va permetre veure la Transició “des dels ulls dels qui més havien combatut el franquisme, al qual començaven a donar la mà”.
El PSUC va ser un actor principal en la Transició. A les eleccions de 1977, “López Raimundo va fer (pel PSUC) el 18,31 per cent del share, dos punts per sobre de Jordi Pujol, només superat per Joan Raventós, del PSC-PSOE, i molt per davant de la força guanyadora a Espanya, la UCD d'Adolfo Suárez”. Aquesta força tan notable es va posar al servei de la culminació de la “Reconciliació nacional” que havia promogut el Partit Comunista des del 1956, amb un manifest històric –promogut per Santiago Carrillo i Fernando Claudín–, que defensava “enterrar els odis i rancors de la Guerra Civil, perquè l'ànim de revenja no és un sentiment constructiu”.
Però, poc temps després, quan semblava albirar-se per al PSUC un futur esplendorós, tot va anar aigua avall. ¿Complot de la CIA? ¿Maniobra de l'URSS? ¿De totes dues? ¿La pura dinàmica interna? ¿Tot plegat? L'únic cert és que el PSUC es va esvair. Queda una història i un llegat. Batista n'ha fet l'inventari.
