In-fidel a tothom

No hi ha color, en res, entre Eugeni d'Ors, Xènius, i el nou delegat del govern del PP a Catalunya, Enric Millo. El primer, un dels grans de la literatura i el pensament català; el segon, un professional que fa anys malda per viure de la política. Millo és un polític que va d'Unió –la de l'etapa fosca última, la de la traïció als principis de l'afusellat pel franquisme Carrasco i Formiguera o de la clandestinitat de Coll i Alentorn–, amb un final tan trist i gris, a trucar a les portes de l'independentisme d'ERC i altres vies fins anar a péixer al PP.

El perfil perfecte del personatge pèrfid del teatre clàssic, qui és lleial a tot, és deslleial a tothom. Nogensmenys resulta surrealista aquesta proposta de via pel diàleg que demanen Rajoy i altres nuncis del govern espanyol a mans d'Enric Millo; la raó de la incomprensió és clara, quan ni tan sols els militants amb pedigrí del PP confien en ell, més aviat els punyals estan a la faixa, a priori sembla difícil creure que a Catalunya algú hi tingui cap esperança. Eugeni d'Ors en el seu moment va ser, des de la moderació i el catalanisme sota la direcció de Prat de la Riba, el preceptor àulic de bona part de la societat catalana. Home culte i llegit, presumptuós i desmesurat, feia i desfeia des del concepte de civilitat i la idea noucentista de l'obra ben feta. En morir Prat tot se li va complicar. Puig i Cadafalch, el nou president de la Mancomunitat, volia comptes clars sense entendre la complexitat elitista d'en Xènius. Puig i Cadafalch era home que de tan íntegre va caure en un integrisme de l'ordre que el va confondre unes hores posant-se sota les urpes ideològiques de l'exèrcit espanyol de Primo de Rivera. Sempre més se'n va penedir de forma honesta i, altre cop, íntegra.

Xènius va fer el saltimbanqui i bufó intel·lectual per Madrid, el pagaven però l'humiliaven amb càrrecs opacs una i altra vegada. Res de bo va fer. Ni l'entenien, ni de veritat el volien. Fins que en arribar la Guerra Civil ja va ser una caricatura d'ell mateix. En entrar les tropes franquistes a Reus un seu company d'antany li va preguntar quin uniforme duia ja que li feia l'efecte que anava disfressat de bomber. Només en venir a morir a Vilanova i la Geltrú va mig connectar altre cop amb el país, però l'ànima venuda al diable de l'Espanya negra impossibilitava la seva redempció en vida. Avui el seu llegat sòlid és totalment reconegut.

Millo no podrà fer res de res a part de bones paraules ni que ho vulgui de forma sincera i, altre cop, íntegra. Hauria de defensar el catalanisme integrador que el va formar i els valors que vivia, ho ha dit ell mateix, en la seva pròpia família; hauria de negar el rebuig de l'odi sovint atiat pel PP a mans d'exaltats com Aznar, Albiol o la FAES. Hauria de dir que les urnes no es poden castigar. Que amb la Constitució espanyola, feta amb trampa, podríem ser jutjats els dos milions i mig de catalans que vam anar a votar el 9-N. I així mil i una rectificacions. L'Espanya actual farà que les idees sinceres de Millo les hagi de guardar en la intimitat. Però com que ell ha conegut gent sana i honesta en la seva variada trajectòria política, ha de saber que en la Catalunya que ell havia somiat quan la defensava des del cor, hi haurà lloc per a ell. Sense rancor, l'acollirem amb les mans obertes. En el país honest, democràtic i solidari que Catalunya vol construir, hi cap tothom sense exclusió. Només cal defensar de debò la democràcia i la justícia social.