Un mirall gramatical
La llengua catalana estrena gramàtica, una obra en la qual els parlants ja s'hi poden veure reflectits, és a dir, ja s'hi poden emmirallar, perquè hi poden reconèixer també com a propis molts usos no reconeguts fins ara per la gramàtica de Fabra. És de fet la primera gramàtica elaborada per la institució acadèmica de l'IEC, on trobem sovint el segell del mestre Joan Solà. L'anterior va ser redactada per Fabra, tot i que va cercar també que els diversos parlars hi fossin representats. L'obra fabriana (la setena edició és de 1933) ha estat massa restrictiva perquè en part partia d'una concepció de la llengua, la literària (llegiu actualment estàndard), que, per raons d'època, no podia abastar tots els fenòmens de llengua del segle XXI, i sense centenars d'estudis de lingüística que han permès elaborar una gramàtica moderna, de consens, d'equip, flexible i oberta a tots els parlars i registres.
Tenim una obra de prop de 1.500 pàgines, però sense un annex de nocions gramaticals que aclariria una nomenclatura no sempre transparent, malgrat que és una obra adreçada a especialistes de la llengua. Aquesta mancança –en part suplerta en els capítols on es parla dels termes en qüestió– no desmereix ni de bon tros la nova gramàtica, representativa dels diversos parlars i on l'equip de redactors han hagut d'etiquetar els diversos fenòmens lingüístics com a estàndards, literaris o col·loquials (aquest darrer anomenat també registre informal).
¿De quina manera, però, l'IEC pot arribar a classificar certs usos com a registre formal i registre informal? ¿I què vol dir formal o informal al segle XXI? ¿Fins a quin punt, doncs, podem dir que els hi donaré és propi només d'un registre informal i els els donaré ho és d'un registre formal? ¿O bé en el cas de hi han (o hi ha) llengües de primera i de segona? ¿O bé a insisteix en parlar (o a parlar) de temes punyents?
L'etiquetatge és una de les tasques més àrdues amb què s'enfronta una acadèmia, perquè precisament els usos lingüístics són movibles, evolucionistes, intercanviables. La nostra intuïció ens diu que la casuística etiquetada com a registre informal segons criteris de l'IEC podria compartir també l'etiqueta de registres formals. Així, la concordança en plural del verb haver-hi seguit d'un nom en plural podria adscriure's fàcilment a l'etiqueta de formal.
A banda dels etiquetatges en la variació lingüística, la nova gramàtica de l'IEC és un imprescindible mirall lingüístic de la societat, un espill on es veuen reflectits tots els parlars, un reflex on la societat se sent còmoda i on les úniques restriccions gramaticals són les pròpies de les interferències d'altres llengües. Un vidre fràgil però fidel alhora, sense esquerdes que distorsionin la realitat dels parlars catalans. Ara, però, el més important d'aquesta eina revisada per l'IEC és que enriquim la llengua des de la variació i des del geni creatiu de la comunicació.
