Sabor talaiòtic
De nou a Menorca, ara convidat a dissertar sobre el paper de la premsa local, a Alaior. A l'avió d'anada em trobo en Miquel Àngel Maria, conseller de Cultura del Consell Insular. Ve d'examinar-se a París. Menorca pretén que els monuments talaiòtics siguin declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i, abans de decidir-se, aquest organisme obliga a fer molts tràmits. L'examen ha deixat una mica inquiet el conseller. Es pensava que seria més fàcil. Les notes sortiran al febrer. Ja ho veurem.
Arribo a Maó que és l'hora de dinar. Tinc gana, i l'organitzador de la jornada periodística d'Alaior, que treballa també en una secció del Consell Insular i que m'ha vingut a buscar a l'aeroport, m'indica un restaurant gallec, prop de l'hotel. El suggeriment primer no em fa gràcia, però com que no hi ha res més obert a la vora i en cas d'urgència sempre cal fer cas de la gent que treballa en organismes oficials perquè saben on els seus convidats quedaran bé, m'acabo entaulant al gallec. Les patates del pop que em serveixen són tan meloses com el mateix cefalòpode. Anem bé. Llegeixo en una pissarra que tenen un chuletón de Galícia autèntic, a quaranta euros la ració d'un quilo. El pop i el chuletón, vénen cada dia de Galícia? Ens trobem a l'altra punta exacta dels límits de l'Estat espanyol... Pop, chuletón i grelos han hagut de travessar més de mil quilòmetres i uns quants dominis lingüístics. Un grup de japonesos indecisos inspeccionen el local i la carta. Uns japonesos a Menorca al novembre. Potser han vingut a fotografiar talaiots, taules i navetes. Potser és que la insularitat els atrau i no se'n saben estar. Acaben agafant taula i en aquell moment em fa l'efecte que Galícia sigui aquí mateix i que l'amo del restaurant s'hagi de proveir de chuletón i de pop només allargant la mà. Els japonesos no distingirien un caldo gallec d'un oli i aigó. O una escudella d'un gulasch.
L'arròs de la terra, plat de subsistència que no conté arròs sinó blat, el degusto l'endemà a Ca n'Aguedet des Mercadal. M'havien dit que el restaurant havia tancat, però només ha passat que els antics amos han deixat la cuina en mans de gent jove que vol seguir rescatant especialitats de la gastronomia menorquina més tradicional. L'arròs de la terra és molt arcaic. Crispín Mariano, l'antic propietari, m'havia dit que ja formava part de la dieta dels talaiòtics. En aquell moment vaig pensar que exagerava però després dels japonesos em fa tot l'efecte que Crispín tenia raó. Les distàncies físiques s'escurcen, però les temporals no tant. La cultura talaiòtica ja no envelleix, com el gust del blat i el del porc que l'acompanya. No els vénen de mil o dos mil anys de més o de menys. Els examinadors de París haurien de venir a tastar el sabor talaiòtic.
