Tribuna
Idealitzacions
Aquests dies, després de la mort d'en Fidel, hem vist com s'excitava de nou un vell combat i com els dos púgils llegendaris s'intercanviaven cops amb l'entusiasme que es reserva per als assalts més determinants. I com, buscant el fetge del contrincant, esgrimint les certeses de sempre i acarant models polítics i econòmics amb ganes de castigar l'adversari, s'ha descrit una realitat inexistent i ridículament idealitzada. No parlo de la realitat cubana, sinó de la nostra. Hem sentit els cortesans habituals presumint de democràcia i de la virtut suprema de les eleccions com si no haguéssim estat testimonis de l'incompliment sistemàtic de les promeses electorals, com si no s'haguessin adonat encara que fa dècades que escollim entre les diverses maneres de practicar la mateixa política. Ens parlen de les virtuts de la separació de poders com si ignoréssim quins són els seus límits i com si no sabéssim res del caràcter absolutament classista de la nostra justícia. No han vist qui pagava i qui paga la crisi? No han vist el dolor i la desesperació generats? No han vist com s'ha rescatat justament els que l'han provocada i ens han dit que era inevitable? I abans i després de victorejar el nostre sistema, no han vist el territori ple de cases sense gent i gent sense casa? I com han girat i giren les portes entre els poders polítics i econòmics i com les grans corporacions s'han fet el món a mida? També els hem sentit invocant la llibertat admirable de la nostra premsa, com si no ens hagués quedat tristament situada entre la paret del poder polític i l'espasa del poder econòmic. I no parlo d'una mínima pluralitat testimonial i cosmètica sinó de la veritable maquinària que conforma l'opinió pública i determina les polítiques. I els hem sentit fent l'elogi de la llibertat de transitar pel món en aquests temps mesquins, de refugiats sense refugi i concertines a Melilla. I parlar del fracàs dels altres amb uns índexs propis d'atur, exclusió social i pobresa vergonyosos en aquestes geografies. El que és realment alarmant no és la hipotètica idealització de la realitat cubana sinó la cínica o estúpida idealització de la nostra. I de tots els cops baixos repartits, el més irritant és el de la identificació del líder cubà amb Franco. I ho és, novament, més per les ignoràncies pròpies que alienes. Franco es va alçar en defensa de les oligarquies per combatre la llibertat, la igualtat, la justícia social i la democràcia. Justament el que segueixen combatent els seus hereus i beneficiaris; i l'apropiació que han fet d'aquest sistema buit i submís que anomenen democràcia, hauria de ser prou reveladora.