Elogi del pa

En Miquel Àngel Maria em diu que no em puc perdre la conferència que hi haurà al vespre al monestir de Santa Clara de Ciutadella. El títol és Elogi del pa i anirà a càrrec de Tomeu Arbona, un cuiner de Mallorca. M'hi encamino. Entro al monestir, empenyo una porta, i em trobo en una església plena de gent seguint atenta un oficiant vestit de blanc que té al darrere un cor de nenes cantaires. Em dec haver equivocat. Deu ser la missa dels dissabtes. Obro altres portes, però una dóna a una escala i una altra a una saleta on no hi ha ningú. La primera era la bona. L'oficiant és el propi Tomeu Arbona, que ha convertit l'altar en una pastera i un taulell de fer pa. Mentre pasta la farina, el cor canta. Quan fa el pa, n'explica el procés. També informa sobre la història de l'“aliment de la humanitat”, de la “humanitat” marcada pel blat, que suma molta gent. Diu una cosa que hauria de saber però que no sabia: que Betlem, primer domicili de Jesucrist, vol dir “casa del pa”. La vida del fundador de la nostra era comença i acaba amb pa. Encara segueix: l'eucaristia és l'evocació del pa de l'últim sopar. Arbona elabora pans, panades, coques i pastissos davant una concurrència que el segueix amb unció. De tant en tant canta ell mateix una cançó de batre que jo diria que havia sentit interpretada per l'antic grup menorquí Traginada però que després em diran que estic mal fixat i que l'ha cantada Maria del Mar Bonet. El cuiner agafa una batedora feta amb canyes rescatada d'un museu i munta clares d'ou. Em dic: si se'n surt, caic rodó aquí mateix. No he pogut mai muntar clares, ni amb els aparells més sofisticats. Les clares d'Arbona queden dures com el pa de cinc dies. Trena per acabar una ensaïmada baleàrica monumental. Diu que quan és bona, a l'ensaïmada no li calen farcits. Primer quedo una mica parat però després recordo que la majoria d'ensaïmades que he menjat a la vida, que són les habituals a Catalunya, no contenen farciment. Davant l'ensaïmada de l'altar, el públic entra en estat de levitació.

A fora es fan degustacions de pans i pastissos que el cuiner ha dut cuits. L'ensaïmada no necessita farcit. En mig d'aquell combregar general, Miquel Àngel Maria m'explica que el convent on ens trobem va ser destruït “pedra per pedra” al principi de la guerra, i més tard refet del tot. Li comento el silenci reverencial amb què ha estat seguida la conferència. Jo, a cada elaboració, hauria aplaudit. La gent, en canvi, s'ha reservat l'entusiasme per al final. Per l'ambient i per tot ha estat l'aproximació a una cerimònia religiosa. En Miquel Àngel, home religiós, em cita de memòria un text del monjo Lluís Duch: “Als anys seixanta conciliars la gent buscava Déu prescindint dels oficiants. Ara prescindim de Déu, però no dels rituals.”