Tribuna
Enraonar
L'autocrítica no viu un bon moment. La crítica, sí, i de fet, va a més a velocitat sideral. Tot és criticable, el món està fatal, tothom actua molt malament. On anirem a parar. Com si tots els cataclismes fossin enviats per déus furibunds i insensats. Talment com si totes les corrupcions no vinguessin d'aquesta misèria humana tan nostrada. Marta Nussbaum és del parer que a una ciutadania democràtica “decent” cal un valor important, que és la capacitat socràtica d'autocrítica vers les pròpies tradicions. La democràcia, sostenia Sòcrates, reclama ciutadans que puguin pensar per ells mateixos, en lloc de diferir a l'autoritat. Cal poder raonar junts amb arguments i contraarguments. És necessari imaginar-se noves situacions, pensar i posar-se en el lloc dels polítics, en comptes de despatxar-los com uns inútils corruptes. Els polítics estan fets de la nostra mateixa pasta. No ens agrada gens pensar-ho. Voldríem nosaltres ser integrals o sense gluten, mentre ells fossin de blat. Però resulta que tots aquells vicis hiperbòlics que els veiem fan niu en les nostres petites ànimes. Zygmun Bauman ho clava afirmant que la nostra societat moderna –que ja ha fet el pas a una postmodernitat enquistada– està marcada pel descrèdit, el ridícul i el simple abandó de moltes ambicions de l'era moderna, com per exemple eliminar les desigualtats generades per la societat, garantir a tots els individus humans unes iguals oportunitats… El descrèdit de la classe política és el nostre propi descrèdit. Pensem-hi.
Gilles Lipovetski, a L'ère du vide, analitza a fons la societat postmoderna. Narcisista, apàtica, consumista, amb un hiperindividualisme psicologista, amb la deserció dels valors tradicionals, la cultura de massa indiferenciada, l'hedonisme de l'ara i aquí, la pèrdua del sentit històric, el descrèdit del futur, la moda d'allò efímer, l'ecologisme com a disfressa... Però és també en aquest escenari digital on trobem autors, com l'eslovè Slavo Zizek, que defensen parcialment les xarxes socials. El lúcid Zizek sosté que mentre molts es queixen que Twitter o Facebook són pures comunitats artificials, succedanis de la interacció humana cara a cara, ell celebra aquests comunitats artificials, perquè et permeten escapar-te del teu lloc en la societat. I posa l'exemple de l'Aràbia Saudita, dient que ell se sentiria alliberat fent-hi servir Twitter. De fet, les xarxes socials ofereixen aquesta condició de possibilitat a gent que en el món offline ho té complicat. Persones amb habilitats socials limitades, gent insatisfeta amb el seu aspecte, persones que viuen en situacions de manca de llibertat... troben en aquestes finestres digitals una nova manera de ser, de mostrar-se, de relacionar-se. Jenney Fraser, tot i reconèixer que vivim en la societat de la imatge, explica que vivim no en un una imatge com a mitjà o símbol sinó com a pura virtualitat que ens substitueix la vida. Avui compta allò aparent i allò real, tot i que cal ser curosos, perquè aparent no és sinònim de virtual o digital. La gent jove avui té una vida digital, i això no vol dir que tinguin una vida d'aparences. Per ells, és real. Realíssim. Aquell WhatSapp que s'envien, ja en la intimitat de la seva habitació, amb la gent amb qui han estat sortint de festa, és “de veritat”. No és fals ni és mentida el fet de ser dit en un suport digital i sense el contacte interpersonal directe.
Comentava amb els meus alumnes de relacions internacionals la predicció de Neil Postman, que ja advertia que aquesta societat de la imatge ens narcotitza de tal manera que no només no pensem i, per tant, no actuem per canviar les coses, sinó que ens empassem acríticament tot el que passa. Ens hem acostumat a la seqüència del telenotícies, que mai acaba amb res violent sinó amb alguna frivolitat. El problema no són les imatges per si soles, sinó el fet que van sense context i, sovint, la realitat ens ve retallada. A més, hi ha una homogeneïtzació dels gustos que ens ve per la imatge. Vivim en la primacia de l'ull que tot ho engoleix. És en aquest moment d'hipertròfia icònica que ens aniria bé d'entrada callar una mica, i després intentar enraonar, excels concepte que feia servir sempre l'àvia: enraonar és entrar en raó, no és parlar, cridar o vociferar. És callar. Enraonant la gent s'entén. I callant, a vegades, més i tot.