Tot canvia, quines coses!

Fa unes setmanes que els mitjans de comunicació, generalitzant, aporten algunes novetats positives pel que fa als pressupostos estatals en relació amb Catalunya. Deu haver estat per contagi el fet que els autonòmics també deixen escapar signes de millora. La Diputació, contagiada, diu que farà quelcom amb els sis rals de què disposa. Com es pot veure, hi ha un moviment general solidari per guarir un malalt que sols es pot curar amb milions d'euros. On són les defenses marítimes per salvaguardar les millors i més concorregudes platges de la costa? I els pàrquings a les entrades de les ciutats d'estiueig? I els accessos per carretera, migrats actualment, insuficients? La prolongació de l'autopista de la costa fins a Roses i la Jonquera i els trams inacabats de l'autovia N-II, i...?

Durant el període preelectoral, és de suposar que la majoria de candidats, sense haver-ho estudiat a fons, prometen als electors tot el que han sentit que falta on sigui, gran o petit. Si s'haguessin complert totes les promeses, tot Catalunya fóra asfalt. Els candidats que han estat parlamentaris tenen millor coneixement del que es pot dir que afecti el pressupost. He estat quatre anys vicepresident de la Comissió Estatal de Pressupostos de l'Estat i puc dir que en qualsevol inversió, fins i tot aprovada, ningú, ni el president del Govern, pot assegurar res. De tots els treballs que tenen lloc al Parlament, el pressupost és el menys seriós. En acabar l'exercici, vénen els plors!

El nostre president Puigdemont, a qui fins avui ningú ha fet arronsar, circula embalat pel mig de tota aquesta requesta de polítics, mitjos polítics i aprofitats, que voten amb el mateix dit de la mà que fan mandonguilles. Amb el que es va complicant governar, i més encara traçar les direccions de la política econòmica, s'haurà – o potser millor, s'hauria– de passar examen de mínims. Al vicepresident Junqueras li ha tocat la més lletja: no pas pel que fa al ministre d'Economia, no. Aquest ja ho és, de dur, en les referències a Catalunya; però és que li han posat de parella la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, toca ferro, que és una mena de trabuc dels saltejadors de camins de principis del segle passat. Ella ens estima i no enganya. Farà la punyeta sempre que pugui. Cal dir a qui? No sé quina edat té, però es pot dir que ha aprofitat el temps. En aquest petit repàs hom tracta de fer atribucions i significar els poderosos. Per prosperar sols li queda la presidència, que, ben segur, assolirà. Si se suma intel·ligència, experiència i atreviment, pot sortir una nova Cleòpatra. Em descuidava d'en Millo. Quina carrera que està fent, aquest home! Ell, en tot moment amunt, de cara al sol i d'esquena a la sega, arribarà molt amunt. Farà forat, aquest home: no se sap on, però en farà. Queda el senyor president fent els últims espeternecs. Sols li queda el quarto dels mals endreços. Amén.