Independents?

Ho ha dit Hèctor López Bofill en aquest diari: “L'independentisme no nacionalista, que es ven com la quinta essència de la modernitat, aspira a crear un objecte polític sense parangó en la dinàmica mundial, com és el de fundar un estat sense pàtria.” S'arribaria a un estat, “però amb la dissolució dels elements d'identitat”. Diu també: “Des de l'actual discurs hegemònic de l'independentisme s'afirma que la nació no té res a veure amb l'aspiració d'esdevenir un estat”. Dominen els arguments financers per damunt dels nacionals (llengua, història, dret, cultura). En la història del pensament català s'han succeït tocs d'atenció de la mateixa mena, formulats per gent de prestigi. Un dels primers, Joan Maragall. El 1895 raonava en un article: el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya) la nostra independència intel·lectual avançaria cap a la independència completa. Vint anys després, D'Ors opinava que Pi i Margall entenia el federalisme com una “norma mental” situada per damunt de la forma d'estat. Trenta anys després, J.V. Foix lamentava que els separatistes oblidessin que la qüestió essencial és “la independència espiritual” de Catalunya. Costa molt emancipar-se amb dignitat si la independència intel·lectual, mental i espiritual, que hauria d'empènyer el procés, s'entrebanca amb la realitat d'una país que, entre altres febleses, opta per consumir majoritàriament les televisions de llengua i cultura castellanes.