Consciència i dignitat nacional

Fa uns mesos, abans del seu malaurat traspàs, el meu referent i amic Jordi Carbonell em comentava a l'església de Sant Agustí (església en què es va fundar l'Assemblea de Catalunya) que tots plegats teníem un problema: “La manca de voluntat i fermesa necessària per aconseguir nacionalitzar el país.” Vàrem coincidir, ambdós, que aquestes són fruit dels complexos i les incompetències que hem patit a les escoles, a les universitats i, pitjor encara, a l'escola de l'Administració Pública i a l'Institut de la Seguretat Pública de Catalunya. I és que som un país amb complex d'inferioritat on sovint es considera que la formació de la consciència nacional és quelcom poc progressista i innecessari.

Precisament EN RELACIÓ AMB tot això, Hèctor López Bofill escrivia un excel·lent article “Nacionalitat catalana” (Punt Avui 26-11-2016) i el company i amic Salvador Cardús ho feia a l'Ara ( 6-12-2016) amb el títol de “Tot, perquè som una nació”. Coincideixo, doncs, amb tots ells que és imprescindible i totalment necessari nacionalitzar el país. Hem avançat molt en els últims sis anys, però jo em pregunto: hem fet la feina que calia? Estan les nostres institucions seguint l'estratègia adequada per generar i consolidar una consciència nacional i de sentiment d'estat? Sabem què vol dir construir un estat o ser-ne un?

Posaré un exemple EN AQUEST SENTIT. Un important membre del govern de la Generalitat em va preguntar: “Tu que coneixes la Policia de Catalunya, com creus que actuarà aquesta si s'arriba a una situació límit?” Jo vaig contestar-li: “Per a allò per al qual se'ls ha format. Simplement faran de policia judicial.” Aquest, davant la meva resposta, em va mirar amb certa perplexitat. Vaig afegir: “Ets conscient de l'acomplexament nacional en la formació rebuda pels nostres policies i funcionaris en general. Se'ls ha dit en quin país o nació pertanyien i quines en serien les conseqüències?” Vull dir d'una manera seriosa. I que consti que entre el col·lectiu de funcionaris de la Generalitat, més de 200.000, hi ha de tot, com hi ha de tot en el si de la societat catalana i que aquests responen, doncs, als mateixos paràmetres polítics que la resta de la població.

Així doncs, som un país que vol ser un estat però que no té les eines per construir-lo. No tenim intel·ligència nacional, ni estat major polític, ni una estratègia de crisi i, en canvi, ens volem enfrontar a un estat que només té això. Vol dir, doncs, que no hi ha res a fer? Tot el contrari. Encara som a temps de redreçar el rumb. Seguint defensant el dret a decidir, però comencem a impartir consciència nacional. Sentit de pertinença i d'autoestima. Som el país que més mobilitzacions fem i on són més multitudinàries. Mobilitzacions sense cap tipus d'incident. Ni un paper a terra. Anem tos junts: avis, pares, fills i néts, joves i no tan joves, d'aquí i nouvinguts, i tots parlant la llengua que volem. Tots a una perquè ens estimem i ens identifiquem amb Catalunya. Tots junts pel dret democràtic a decidir i el dret a ésser una nació amb totes les seves conseqüències. Per tot això, Espanya no cedeix en la qüestió de la nació, perquè és conscient que si ens reconeix, aquest serà el seu final.

Vénen uns mesos decisius en què es produiran l'anomenat xoc de trens i legalitats. Serà en aquest moment quan ens haurem de mantenir ferms. Sense fer ni un pas enrere, i si de cas n'haurem de fer dos endavant. Hem de fer entendre a l'establishment espanyol i la seva casta de funcionaris que viuen del negoci “Espanya” que els catalans ja no estem per un nou finançament, ni pel reconeixement de particularitats polítiques, lingüístiques i culturals. Ara el que volem és ser una nació que decideix sense demanar permís a ningú i només acceptant les regles del joc del panorama internacional. El que volem és ser un estat per emmotllar aquest a les nostres maneres de fer i anhels de justícia social i del benestar. Volem, en definitiva, gaudir de la nostra plena dignitat nacional. Dubto que ho entenguin o que ni tan sols ho vulguin. Caldrà molta fermesa i decisió. Serà ara o potser mai. Si perdem aquesta oportunitat tardarem dècades a tenir-ne una altra.

Jo crec que dels milions de catalans que s'han mobilitzat reiteradament aquests últims anys, la majoria ho tenen clar. Però també cal tenir en compte que sempre hi ha aquells que mai arrisquen res i aquells que res volen canviar perquè viuen a l'entorn o dins mateix del poder polític i econòmic establert. Alguns són porucs; altres, uns aprofitats, o les dues coses, els que jo anomeno “xitxarel·los”, i també tenim els “De Alfonso” o titelles de l'Estat. Sense oblidar la petita part de la nostra societat que se sent nacionalment espanyola i que lluitarà per mantenir les seves conviccions. Caldrà oferir-los, a aquests últims, doncs, els mitjans democràtics per participar i pujar al tren de la llibertat de Catalunya.

Ens esperen, per tant, uns mesos apassionants en què, certament, pot passar de tot. Però tinguem-ho clar: ara que s'ha obert aquesta escletxa en la nostra història, si aquesta es tanca per la nostra feblesa o per la nostra manca de sentit d'estat, a ningú més que a nosaltres mateixos podrem culpar. Endavant doncs. Ni un pas enrere.