Parcs naturals a casa?

No és la primera vegada que manifesto la meva admiració pel trio de magnífics periodistes redactors de la darrera plana del degà dels periòdics catalans, de dilluns a dissabte. La direcció, en disposar-ho així, tingué més vista que sort, qualificatiu aquest últim que els catalans apliquem més per treure mèrits que per afegir-ne. És prou difícil d'aclarir qui és qui dels tres. Realment semblen trigèmins.

Els lectors ja han flairat on vull anar a parar. Amb les inversemblants realitzacions de centres culturals que ha promogut i assolit el veneçolà Alejandro Hayek en els més insòlits indrets de la geografia terràqüia, hom s'adona del molt que es parla i del poc que es realitza. Naturalment hom pensa en Girona. Vet ací la nostra difosa i airejada Devesa que, per començar, no sabem ben bé el que és en realitat. Parc natural? Arbreda, com a molt! Jardins? Fuig! Hi ha un jardí de poca extensió, prou digne, però no per donar nom i condició. Parc ciutadà? Amb el 100% d'una sola varietat, el plàtan, exceptuant el petit jardí, diversos edificis públics als seus llindars i camps d'esports sense pena ni glòria: no és un parc. Què és, doncs? És una gran plantada de dos segles enrere de plàtan, arbre decoratiu de gran port, asiàtic o bé sud-americà, els quals en ser plantats massa pròxims es deformaren creixent solament enlaire. En la postguerra, amb la concessió d'un tros important a l'exèrcit, llavors molt nombrós a Girona, cercat i exclusiu, és clar, aconseguí renom amb l'equitació. El classisme feia que no en gaudissin multituds.

I poca cosa més. La Devesa va ser plantada de plàtans de la varietat americana, com els de les entrades a les ciutats i els camins, després carreteres. La majoria han desaparegut per perillosos i lletjos. Han acollit mercats, petites proves esportives, fires comercials, sardanes i els concorreguts Aplecs de la Sardana. D'estiu, les piscines de Girona han estat les instal·lacions mes populoses. La revetlla de Sant Joan, en un ordre menys esportiu, amb la foscor intensa de l'indret –sols il·luminades les pistes i el bar–, propiciava als joves la pèrdua temporal d'una o dues mans. Aquesta foscor a tota la Devesa tot l'any ha propiciat relacions sexuals mixtes i les homosexuals, per afinitat o per diners. Pantalons, bragues i eslips els han de tenir a la mà: les rames més baixes per penjar-los resten a 10 o 12 metres d'altura. Cada nou ajuntament diu que hi farà quelcom important. L'Alejandro Hayek no hi vindrà, a Girona, sols de mirar el nivell de vida. Hi ha al nostre davant tot un món d'explotació i d'ignorància. Havem de fer-ho nosaltres. Veure la Devesa com a parc natural i prohibir el sacrifici d'arbres per construir locals culturals o esportius és un error. Les comarques gironines no són de parcs naturals. La Devesa com a tal fa més d'un segle que ha prescrit. Els ajuntaments no hi poden fer res. Afortunadament!