Carta als constituents

Ja sé que el pri­mer de tot és fer el que s'ha de fer: fotre el camp... en la qual cosa no s'ha d'esca­ti­mar esforç de cap mena i sí mirar menys pels interes­sos pun­tu­als de par­tits, comar­ques i grups. Cal tenir pre­sent que la causa de tots ha de ser en aquests moments pri­o­ritària a la d'uns quants. Tant de bo tots els autèntics cata­lans ho pen­sin així. Però ara que s'acosta Nadal i és temps de fer car­tes als Reis, al Pare Noel o Santa Claus dema­nant coses que desit­gem, em per­meto fer-ho a tots els que tenen a veure amb la redacció de la Cons­ti­tució política que haurà de regir els des­tins de la tan desit­jada República Cata­lana.

En aquest moment tan me fa si el règim ha de ser pre­si­den­ci­a­lista o par­la­men­tari, men­tre sigui democràtic, però sigui quin sigui el tipus de congrés de què for­min part els futurs dipu­tats, dema­na­ria que els qui són de veri­tat cata­lans, mal­grat resi­dir fora de l'Estat espa­nyol i, fins i tot sense que ara tin­guin la naci­o­na­li­tat espa­nyola i con­ser­var la del país que va aco­llir els seus pares i avis, sem­pre que demos­trin que s'esti­men com cal la senyera i, fins i tot, l'este­lada, a més de par­lar de manera accep­ta­ble el català, gau­dei­xin almenys d'un escó que els repre­senti en la futura càmera de dipu­tats. És a dir, que el meu prec és que se senti almenys una veu que repre­senti el punt de vista dels cata­lans de “fora”, la qual cosa no pot fer menys que enri­quir la con­cepció que es tin­gui de qual­se­vol cir­cumstància.

No sóc el pri­mer que dic això ni és pas un invent estrany. Més d'un català dis­tin­git ja ho ha fet i, fins i tot, aquest és el cas de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d'Enti­tats Cata­la­nes... Però també s'ha de dir que això passa ja fins i tot a països que han gau­dit d'estat propi des de fa molts anys, com ara França i Itàlia, i alguna cosa que s'hi assem­bla tenen els gallecs... Fins i tot l'Estat espa­nyol ja ha acor­dat meca­nis­mes legals per con­ce­dir la ciu­ta­da­nia a des­cen­dents de jueus expul­sats l'any 1492.

Estic con­vençut que un país com Cata­lu­nya, que va tenir una minva tan con­si­de­ra­ble de gent valu­osa com a resul­tat del tri­omf dels fran­quis­tes revol­tats, podria fer alguna cosa en aquest sen­tit. Si el que va suc­ceir fa cinc segles va ser un acte de violència “física i legal”, el mateix és el cas dels esde­ve­ni­ments d'ara fa prop de vui­tanta anys. Però fins i tot cal­dria pren­dre en comte que la crisi actual ha expul­sat igual­ment jove­na­lla de molt bon nivell.

Ja s'ha dit que la força de Cata­lu­nya dependrà de la suma de tots, la qual cosa vol dir que es vis­qui on es vis­qui es pot aju­dar en el futur d'aquest ens al qual tot els cata­lans per­ta­nyen, amb papers o no degu­da­ment ava­lats per Madrid. Cal que aquests repre­sen­tants siguin joves i tin­guin visió i anhel de futur, però també cal que, com deia el meu poeta pre­fe­rit: “la volun­tat de ser vul­guin per cui­rassa / que cap dard no tras­passa / per ferir-los el pit.”