Quan el silenci parla

Sensació de déjà-vu en les imatges de la presidenta del Parlament sortint de la cambra catalana per anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La fotografia del suport dels polítics sobiranistes, la dels alcaldes, la munió de gent concentrada a les portes del palau del passeig de Lluís Companys per donar-li escalf, les salutacions d'agraïment un cop enfilades les escales de l'entrada... Gairebé tot igual que quan van anar-hi Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. O quasi. Alguna cosa s'ha mogut en el panorama internacional. La declaració de la segona autoritat del país davant d'un tribunal per haver permès un debat ha aixecat un murmuri a una Europa fins ara callada. Diputats del Regne Unit, Eslovènia, Dinamarca, Irlanda, Suïssa, Itàlia, Alemanya s'han pronunciat i tots ho han fet per expressar la seva preocupació pel fet que la presidenta del Parlament pugui acabar inhabilitada. “No s'ha de tenir por” de parlar sobre la independència, sentenciava l'exprimer ministre d'Escòcia i impulsor del referèndum escocès. “Cada polític i ciutadà que apreciï la democràcia hauria d'estar preocupat pel fet que el govern espanyol estigui intentant treure la presidenta d'un parlament per haver facilitat el debat en una cambra electa”, alertava, per la seva banda, el diputat irlandès Seán Crowe en un article.

Democràcia. La paraula, formada per grans lletres blanques, es va poder llegir en diferents moments del recorregut entre el Parlament i el TSJC. El cas Forcadell és exactament això, un afer de democràcia. I és justament per això que, malgrat ser molt previsible, destaca l'absència de pronunciaments en contra provinents de l'Estat espanyol. Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, de Podem, són dos dels poquíssims diputats espanyols que han censurat que la presidenta del Parlament hagi hagut de comparèixer per facilitar un debat. El silenci ha estat la tònica. Un silenci que ressona a les parets del Congrés. I que parla per ell mateix.