El meu desig.....

En el moment de posar-me a escriure un arti­cle per al dia de Nadal he dub­tat, per pri­mera vegada des de fa molts anys, sobre què he d'escriure. Nor­mal­ment em passa al con­trari. El dubte és sobre quins temes he de des­car­tar tot i que d'un temps ençà, escriure sobre “el procés” és el que m'ha sem­blat més urgent. Em sem­bla que avui tam­poc podré treure-me'l de sobre. Aquests són dies d'expressió de bons desit­jos, com si en altres moments de l'any això no fos tan neces­sari. Tot ple­gat, una mica absurd en un món con­vuls i confús en què els sen­ti­ments sem­blen anes­te­si­ats per la desgràcia i el pati­ment de l'altre, pro­ducte de la boge­ria i la cru­el­tat més inhu­mana. Avui brin­da­rem a taula obli­dant els que no poden fer-ho sota les bom­bes o en el llarg i penós camí cap a l'exili, o els que han per­dut per­so­nes esti­ma­des en actes de ter­ror al nos­tre vol­tant, o els que no ho podran fer perquè ja no hi són.

Tot i aixÍ, sem­pre ens ha de que­dar l'espe­rança d'un món millor, perquè quan també per­dem aquesta espe­rança, ho hau­rem per­dut tot. I en aquest sen­tit, i mal­grat que no podem sos­treure'ns de l'entorn caòtic que ens envolta, nosal­tres, els cata­lans, som afor­tu­nats perquè tenim un pro­jecte i tenim espe­rança. Vivim una revo­lució pacífica, cívica i cons­truc­tiva i som al cen­tre de mol­tes mira­des, i això no ho hauríem de mal­me­tre. Aquesta set­mana el Finan­cial Times par­lava del procés inde­pen­den­tista català en opo­sició als movi­ments popu­lis­tes euro­peus, i només és un exem­ple. Cada vegada hi ha més per­so­nes a Europa que comen­cen a enten­dre movi­ments com el català o l'escocès com una opor­tu­ni­tat de posar fi a la política obso­leta dels estats que només se cen­tra a defen­sar els seus interes­sos sense tenir en compte els dels seus ciu­ta­dans; com una espe­rança per una nova cons­trucció euro­pea que torni el poder de decisió a la ciu­ta­da­nia, en la línia del que ja escri­via fa dècades l'intel·lec­tual suís Denis de Rou­ge­mont quan es refe­ria a l'Europa dels pobles.

Fa temps, que amb el som­riure als lla­vis i amb la il·lusió al cor, cata­lans de totes les edats i pro­cedències cami­nem cap a la cons­trucció d'un país millor dins d'una Europa millor. No hi ha marxa enrere i ho acon­se­gui­rem. El meu desig, però, i avui, és un dia d'expressió de desit­jos, és que el país que cons­truïm real­ment sigui millor. Que sigui un país de benes­tar econòmic, social, cul­tu­ral, ins­ti­tu­ci­o­nal i democràtic. Que sigui capaç de crear i no de copiar i que sigui un país en què el bé públic passi per sobre dels interes­sos pri­vats. Que sigui un país on la política, els polítics i els par­tits esti­guin al ser­vei de les per­so­nes i no al revés, i que el llarg ter­mini no esti­gui com­promès pels interes­sos elec­to­rals. O dit d'una altra manera: que no es facin refor­mes tan necessàries com impres­cin­di­bles per por de per­dre elec­ci­ons.

Molt poques vega­des en la història dels pobles es té la opor­tu­ni­tat de posar el comp­ta­dor a zero i començar de nou, i nosal­tres, en aquest any que estem a punt d'estre­nar, podríem tenir la sort de poder-ho fer. No ens equi­vo­quem ara que ho tenim tan a prop. Posem les bases sòlides d'una democràcia trans­pa­rent i real; d'una eco­no­mia pro­duc­tiva, no espe­cu­la­tiva, que fomenti l'empre­ne­do­ria i la cre­a­ti­vi­tat; d'un país intel·ligent que apro­fiti la tec­no­lo­gia per millo­rar el benes­tar de les per­so­nes; d'uns mit­jans de comu­ni­cació públics que ho siguin de veri­tat i que s'allu­nyin de la “lot­tiz­za­zi­one” política (és a dir, el repar­ti­ment de càrrecs entre par­tits al marge de qual­se­vol altre con­si­de­ració i que, malau­ra­da­ment, no sola­ment suc­ce­eix als mit­jans de comu­ni­cació públics), de resul­tats tan medi­o­cres, per no dir des­as­tro­sos, ja que sovint porta al blo­queig; d'un sis­tema edu­ca­tiu que en tots els seus nivells ha de can­viar radi­cal­ment de meto­do­lo­gia i ha d'adap­tar-se als nous temps així com a les noves neces­si­tats, tal com va ser capaç de fer-ho en èpoques més difícils com en la de la Man­co­mu­ni­tat, perquè els nos­tres únics recur­sos natu­rals són les per­so­nes i el país tindrà el nivell que tin­gui la seva gent... a més d'un llarg etcètera de coses que tots vostès tenen al cap, i jo ja no tinc sufi­ci­ent espai per escriure.

Si no som capaços de fer tot això, la nos­tra revo­lució no tindrà cap sen­tit encara que gua­nyem un RUI o fem una DUI. Bones fes­tes i que tin­guem sort i molta força, aquest any que ve la neces­si­ta­rem tota.