Legalitat contra la gent

Que les empreses subministradores de serveis –llum o gas, bàsicament– estiguin obligades a avisar els serveis municipals de la Generalitat o dels ajuntaments quan els hagin de tallar a persones en risc d'exclusió social “vulnera competències de l'Estat”. A més, si això es fa i, per tant, es manté el servei a gent com la Rosa –la dona de Reus que va morir en calar-se foc amb les espelmes que feia servir per il·luminar-se després que li tallessin la llum–, els usuaris, “inclosos els de fora de Catalunya”, poden veure incrementades les seves factures “per evitar un eventual desequilibri entre ingressos i costos del sistema”. Aquestes són només dues de les perles que trobem en la resolució dictada per un jutjat contenciós administratiu de Barcelona que suspèn el protocol de la Generalitat que, d'acord amb la Llei 24/2015 de pobresa energètica, obligava les companyies a avisar dels talls.

Més enllà de la discussió sobre si la llei mana sobre el protocol, com argumenta el govern per dir que manté l'obligació, o si amb això les elèctriques ja tenen camp per córrer –si és que no ho feien ja tenint en compte que ja sumen 57 sancions per no haver avisat–, la clau és que la jutgessa usa l'argument de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) com moltíssimes sentències d'altres àmbits han usat la de l'Estatut del mateix alt tribunal polític per laminar les competències catalanes. Les entitats socials fan el seu paper i és obvi que sense la pressió de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) els ajuntaments no multarien els bancs amb pisos buits i no hi hauria la nova llei contra els desnonaments –després que, és clar, el TC l'anul·lés–, però aquesta és una qüestió política, una qüestió de sobirania, i no pas de sobiranies compartides. Els exemples són cada cop més clars i cada cop és més complicat pensar que hi haurà una operació diàleg, que hi haurà un pacte pel referèndum, que, en fi, hi ha res a fer sense independència.