Cultura i pertinença

La comunitat cultural catalana s'ha anat fent al llarg del temps entorn de tres eixos –modernitat, mercat, poder–, escapçats pel triomf del feixisme. Dividida a l'hora de dilucidar les causes de la derrota, i impedida d'actuar a plena llum, es va escindir entre els projectes de retorn a un ordre desaparegut per sempre i la necessitat de sobreviure al projecte genocida espanyol. Així es va perdre el contacte amb el poder i el mercat, alhora que, aïllada per la naturalesa de l'estat franquista, la comunitat cultural catalana entrava en un llarg període d'hivernada, que incloïa la necessitat de guanyar-se el pa a jornal –pensem en el doctor Rubió, en Salvador Espriu, o en Joan Oliver–. Però el sentiment de pertinença va demostrar una capacitat de resistència enfront de la repressió feixista superior a la de les estructures polítiques o de les organitzacions de classe. La pluralitat assolida en temps de la República, certament, va haver de cedir terreny a continguts de naturalesa defensiva, reductius, o directament sectaris. Tanmateix, la iniciativa individual va demostrar –pensem en un Moll, un Fuster, un Joan Coromines– la fortalesa de la comunitat cultural a través del temps i l'espai –l'empenta balear i valenciana dels anys seixanta, amb l'aparició de Raimon o la fundació de l'Obra Cultural Balear–. També les activitats de grups específics –pensem en FAD, en ADB, en Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual– van mantenir la voluntat d'adaptació als canvis culturals del nostre entorn.

A partir dels anys seixanta, la comunitat cultural catalana va ser capaç de tornar a refer el seu propi mercat, al marge del poder únic i contra ell –pensem en Òmnium Cultural, en Oriflama i Presència, en el Grup 62, en Edigsa i Concèntric, en els Joglars–. Gràcies a aquesta capacitat autònoma, les estructures polítiques i de classe, mantingudes o creades en la clandestinitat, van haver de comptar amb la comunitat cultural a l'hora de reprendre la reconstrucció nacional –pensem en el Sindicat Democràtic i la Caputxinada, en els judicis de Burgos i la tancada a Montserrat, en el Congrés de Cultura Catalana i la seva íntima relació amb l'Assemblea de Catalunya.

Aquest no és el lloc on analitzar com els avatars polítics de l'anomenada “transició” van trencar els tres eixos entorn dels quals s'havia bastit la comunitat cultural catalana, hipotecant d'aquesta manera el camí de la reconstrucció nacional albirat entre els anys seixanta i la mort del dictador. Però els canvis socioeconòmics imposats pel franquisme van crear un entorn passiu, al si de les classes populars de recent sedimentació, respecte a la comunitat cultural catalana, grollerament lligada a un sol tret de classe per certa esquerra banal, si no amb mala fe (“el catalán es la lengua de la burguesía”). Una passivitat que negava a la comunitat cultural catalana la possibilitat de recuperar el paper cabdal que li pertanyia en la recerca d'un nou paradigma en l'imaginari nacional. Cal afegir-hi, a més, la competència directa d'una oferta cultural en espanyol, protegida per l'estat franquista amb la col·laboració de sectors aliats –pensem en Destino i Planeta–. Era un sector de mercat afavorit per la repressió contra la llengua i la cultura catalana, i per la imposició del castellà als mitjans de comunicació, amb què s'impedia als membres de la comunitat cultural catalana competir pel mercat amb igualtat d'oportunitats.

En un context de neodominació i provincianització, la comunitat cultural es va veure obligada a basar-se de nou en el tret definitori del sentiment de pertinença, ateses les dificultats de tot ordre per influir en el mercat i mantenir una relació –crítica, però relació, al cap i a la fi– amb el poder polític. Una relació que és, justament, el punt dèbil dels últims quaranta anys, i que ha determinat l'evolució de la comunitat cultural catalana: indefensa enfront del mercat i sotmesa al ritme del poder. De cara a plantejar el projecte de reconstrucció nacional sota un nou paradigma –el de la independència–, la pluralitat de pràctiques i la voluntat d'adaptació als canvis produïts al món haurien de posar-se al servei del sentiment de pertinença. Ara bé: si no canvia la (encara perversa) relació local entre poder i mercat, entre bé comú i interessos particulars (o sectorials), és de témer que la comunitat cultural catalana s'hagi de limitar a una recerca individual subordinada a una relació (no menys perversa) entre mercat global i poder local, que li pot fer perdre tots els trets distintius, inclòs el de pertinença.