Un any que recordarem

Hi ha una paròdia que circula per la xarxa que a mi em fa molta gràcia i als meus amics menys. En el vídeo s'hi veu George W. Bush, caracteritzat per Will Ferrell, al seu ranxo de Texas. El cap de comunicació li fa gravar unes paraules sobre el canvi climàtic que el president ni entén ni amb prou feines sap pronunciar. Tall. Després d'uns minuts hilarants de monòleg surrealista, el fals Bush s'atura i se sincera: si vol que li digui la veritat, no sé de què estic parlant. Tall. Reprèn: els liberals m'estan fent semblar dolent utilitzant coses com... fets i dades científiques. Nou tall. Senyor president, no pot dir això perquè els fets són... això, reals, incontrovertibles. Bush, amb un somriure irònic: I com ho saps tu això, eh? El vídeo acaba amb Bush-Ferrell sortint corrents perquè arrenca el partit dels Rangers per la tele.

La concepció moderna de la ciència i del coneixement s'ha basat durant segles en la idea que les malalties, la injustícia o la desigualtat podien ser combatudes a partir de l'anàlisi racional de les causes, l'elaboració d'unes hipòtesis de funcionament del món i la recollida de dades. Aquesta és una aproximació que, òbviament, convenç els acadèmics i els perfils més educats de la nostra societat. No en va és el que se'ns ensenya a les escoles i repliquem a les universitats.

Després d'anys de modernitat tàcitament acceptada sembla, diuen, que les coses estan canviant. Com un nou cop de pèndol de la història, l'any que ara acaba ha estat a Occident l'any del triomf de les pulsions primàries (Brexit, Trump, crisi institucional a Polònia, fallit referèndum d'Itàlia...). A Orient, el recordarem per les imatges del president de les Filipines vantant-se d'assassinar busca-raons; o el del descrèdit de la democràcia liberal caricaturitzada tant a la Xina com a Rússia gràcies a Trump. Una part del planeta, doncs, d'una manera o d'una altra ha abraçat el camí de les emocions i, tot sovint, el del menyspreu a les dades i als seus portaveus acadèmics o científics. Un fet, però, que no podem veure només com un menyspreu de classe, com alguns s'entesten a repetir, sinó com un crit d'urgència davant la incapacitat del poder polític, lligat a l'econòmic i mediàtic, per tal de resoldre els problemes de les nostres societats.

El 2016 més que l'any del triomf de les emocions negatives, ha estat el de les urgències i el de la desconfiança profunda cap a la globalització i els seus suposats beneficis. Per als que estem en el bàndol de la democràcia, els que riem de l'acudit de Bush i no entenem el vot a Trump, cal entendre-ho com un recordatori de la necessitat de resoldre els problemes que impedeixen progressar les nostres societats. Deixar anar les emocions, com ens recorden contínuament els mitjans, ens pot dur camí del conflicte. No escoltar les pors que s'hi amaguen al darrere ens portarà pel mateix camí.