Opinió

Tribuna

Un sòl per a les clàusules

“Més enllà de la sentència sobre les clàusules sòl, els tribunals (els europeus i els més propers) produeixen inseguretat en les categories jurídiques quan les seves resolucions giren entorn d'un concepte material de justícia

De nou els tribunals (en aquest cas els comunitaris) s'han posat de part del més feble, permetent que les persones físiques que hagin contractat una hipoteca sotmesa a clàusula sòl puguin reclamar els interessos que per això van estar obligats a pagar mentre el preu del diner s'abaixava per a la resta, tot generant grans beneficis en les entitats bancàries. No obstant això, no tot és tan senzill com va passar en el cas de les preferents, ja que si aquestes van ser declarades producte estructuralment viciós, afectat de nul·litat radical fos qui fos l'adquirent, i per tant era gairebé automàtica l'obtenció d'una sentència favorable al particular, amb les clàusules sòl la situació és diferent: sense excepció hauran de ser analitzades de forma individualitzada (a la via judicial o en la corresponent mediació o arbitratge que es poguessin habilitar). Això és així perquè les clàusules sòl no són nul·les en qualsevol cas, ans per la seva manca de transparència, que depèn també del consumidor que l'hagi contractada, o per la manera com es va comminar-enganyar a acceptar-les per part d'alguns bancs en algunes situacions. És la manca d'informació sobre les circumstàncies, per descomptat sumat al fet que la banca tenia informació privilegiada respecte a les tendències en el preu del diner, el que pot fer que l'hipotecat recuperi aquests interessos pagats de més i que pugui fer-ho fins i tot encara que ja hagi amortitzat el préstec i des del mateix moment en què el va contractar.

Com que són tantes les causes que poden arribar així als tribunals i preveient el consegüent col·lapse judicial, el conseller Mundó es va afanyar a demanar una via expeditiva extrajudicial per a la resolució del tema, i en el mateix sentit en el govern espanyol es tramita d'urgència un manual de bones pràctiques que pugui agilitar el retorn dels diners als afectats. Però serà difícil que aquesta proposta tingui resultats efectius generals, per la pròpia naturalesa singular de cada cas i pel clar interès que els bancs tenen de no donar facilitats als eventuals reclamants; un interès que, d'una banda és en part justificable si es té en compte que les entitats ara implicades no estan en general intervingudes pel diner públic, i, d'altra banda, és també l'interès de la ciutadania, si es recorda que cada cop que un banc s'enfonsa, és el contribuent qui acaba pagant el disbarat, i que la solució de deixar-lo caure no fa gaire gràcia als estalviadors. És per això que de nou proliferen casos a resoldre per l'advocacia, però sobretot tornen a tenir protagonisme algunes associacions d'afectats (Adicae, Apdef...) que han fet d'aquest tema la batalla en la recuperació de petites quantitats per part de molta gent que potser trobarà en elles una “grossa” de cap d'any que no va arribar amb l'atzar.

Més enllà de la sentència sobre les clàusules sòl, que entenc conceptualment encertada, els tribunals (els europeus i els més propers) produeixen inseguretat en les categories jurídiques quan les seves resolucions giren entorn d'un concepte material de justícia. Per exemple, si amplien de forma il·limitada (o en tot cas, poc previsible) la consideració d'abusiva per a qualsevol clàusula d'adhesió que es pugui afegir a un contracte, han de ser conscients que sense aquestes clàusules la contractació en massa es veuria dificultada en detriment dels interessos d'ambdues parts contractants; així, per exemple, es veuria demorada, impossibilitada o encarida l'obtenció d'una hipoteca (atès que el mercat hipotecari ha tingut en certs moments eufòrics la condició de contractació en massa), si l'entitat bancària constata l'enorme risc que sigui qualificada d'abusiva. Sens dubte que tot plegat té l'efecte positiu d'evitar la prepotència del banc sobre el consumidor, però aquesta tendència actual a privar l'activitat bancària de la presumpció d'innocència, aquesta demonització generalitzada de qui ens dota d'instruments per a la realització de projectes vitals de tota mena sembla més propi d'un partit antisistema que d'un poder judicial seriós. La llibertat i la iniciativa econòmica estan en joc quan es perd el sentit d'equilibri. I l'assumpte és encara més greu quan la posició judicial robinhoodiana és l'europea, la d'aquesta Unió Europea que, malgrat això, continua essent considerada el cau de tots els mals justament per les posicions polítiques radicals a les quals les seves sentències riuen les gràcies, els mantres i els suposats dogmes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.