Pou de gel

Dinar a casa d'uns amics a Canyamars, poble de l'interior del Maresme proper a Dosrius, on té l'Ajuntament. Abans de posar-nos-hi, i per fer gana, els amics ens porten a fer una excursioneta al pou de gel. Jo he estat mil vegades a Canyamars, que tinc a vint minuts de casa, i no havia visitat mai fins ara el pou de gel tot i haver vist també mil vegades el cartell que n'indica el camí. És una construcció superba de planta circular i parets de pedra molt gruixudes que es cobreix amb una volta. Qui el va aixecar, entre el XVII i el XVIII, va tenir un ull posat a les antigues ermites romàniques. Arquitectura popular funcional de primer ordre. En un pla superior hi ha la bassa on el fred de l'hivern produïa el gel de manera natural. El gel era introduït per una rampa d'obra al pou, on s'emmagatzemava, premsat i protegit amb palla. A l'estiu, el producte era traslladat amb carros sobretot a Barcelona, que era on hi havia més demanda. Els carros havien de circular de nit perquè la càrrega arribés en estat sòlid. Dosrius, d'on Canyamars depèn, ha servit molta aigua a Barcelona, també en condició líquida. Durant una pila d'anys, i en part encara ara per la connexió amb les canonades del Ter, el seu aqüífer li havia abastit gairebé la meitat de les cases.

Anant per la Terra Alta havia visitat el pou de gel d'Arnes, però aquell és com un forn de pa amb un forat a terra. El de Canyamars és la catedral dels pous de gel. No hi podem entrar perquè un cadenat tanca les portes, però els amics em diuen que té una funció pública i que als mesos d'estiu s'hi han organitzat petits concerts. Petits o grans, no deuen poder acollir gaire públic perquè l'espai interior, que espio per un forat, és reduït.

Fa un matí assolellat de principi de gener. La temperatura és agradable. Com que estem informats sobre els efectes nocius del canvi climàtic, que comporta una elevació de la temperatura planetària, una pregunta s'imposa: la bassa que alimentava el pou, confeccionaria ara gel? Hora de dinar. Sobretaula llarguíssima en el menjador amb bona calefacció. Una pineda s'enfila muntanya amunt. Hi ha un petit fumerol. Els arbres es van enfosquint fins que tot és negre. Quan sortim són quarts de nou del vespre. El cel és estrellat, amb l'estrella dels Reis brillant més que cap altra. Hi ha lluna. El termòmetre marca dos graus. “Glaçarà”, diu la Carmina, l'amfitriona i gran cuinera. Glaça cada nit. Hi podria haver formació de gel, a la bassa. Tant com abans? No ho sé. “Abans feia més fred.” Si consultem publicacions de principi del XIX, quan el pou de glaç de Canyamars era en ple rendiment, veurem que els avis ja s'acollien a l'expressió. A l'altra vessant de la muntanya amb pins hi ha Mataró. Quan hi arribem són onze graus. El Maresme.