Quan ens diuen que l'islam no és això

L'octubre de l'any passat, en ocasió d'un dels seus innombrables islamotours per la geografia catalana, la professora arabista Dolors Bramon va deixar anar el que segueix a la Casa de Cultura de Girona: “Bé, sí, Muhammad va desflorar una nena de 9 anys, però hem de tenir en compte que al desert fa molta més calor i que la menstruació hi arriba abans.” La relativització d'un acte com aquest, tipificat com a delicte de pedofília pel nostre dret i que segons la psiquiatria clínica pot deixar seqüeles irreparables en la ment infantil, ens dona un indici de fins a quin punt es pot arribar a perdre de vista el món que trepitges quan ho vols passar tot pel sedàs d'unes elucubracions tan teòriques com prescindibles.

Ara, en ocasió d'una altra visita a Girona, la senyora Bramon ha concedit una entrevista en què, d'entrada, ens renya perquè “anomenem gihadistes gent que només practica el terrorisme”. També hi diu que el problema és el “papanatisme occidental que accepta les paraules sense cap sentit crític”. Ep, tranquils. Com que la conferenciant arabista sempre mira de ser proactiva, també aconsella canviar els plans d'estudis als estudiants... de periodisme!

Hauríem de seguir la professora Bramon quan ens alliçona sobre lingüística. Jo mateix ja procuro dir sempre el gihad (no la gihad) i Muhammad en comptes de Mahoma. També miro d'escriure hadís i no pas hadith. Si ho diu algú que en sap, jo a creure. Però quan, escudada darrere dels seus coneixements de filologia semítica, ens vol endinyar una visió edulcorada de la realitat de l'islamisme (qui sap amb quin objectiu), hauríem de tenir la desimboltura de replicar-la amb respecte però sense miraments. S'aferra la professora al detall filològic quan ens renya perquè no hem de dir gihadisme per referir-nos als atemptats? Esperem que sí. Esperem que ens vulgui recordar que gihad és un terme polivalent que tant vol dir ‘esforç interior' com ‘defensa en guerra santa'. Ara, un cop aclarida la qüestió lingüística, li suggeriria que llegís el manual La gestión de la barbarie, escrit el 2004 pel col·lectiu d'ideòlegs Abu Bkr Naji amb l'objectiu d'adoctrinar políticament i militar els soldats enrolats a Estat Islàmic. Ja en el primer capítol trobarà aquest advertiment: “En cap moment els primers musulmans van desconnectar el gihad actiu del gihad espiritual. El gihad actiu [la pràctica guerrera] és la millor manera d'ensenyar als musulmans els sentiments espirituals i d'exaltació de les ànimes [...] Matar per seguir el camí d'Al·là pot ser fàcilment complert mitjançant el gihad.” Però, és clar, tot i que ho diguin els ideòlegs de l'islamisme, la professora continuarà amb el clixé que això no és islam, que això és terrorisme a seques. I el problema s'agreuja quan també ens argumenta que no podem anomenar-los gihadistes perquè un gihadista comme il faut “no mata dones, ni vellets, ni nens”. Bé, és un argument tan volàtil i inconsistent com l'exemple de “l'altra galta” que posa a l'entrevistadora per argumentar que els cristians tampoc fan cas de les seves santes escriptures. M'estimo més dedicar l'espai que em queda a comentar altres aspectes.

També ens diu la professora, conferenciant a temps complet, que els textos sagrats s'han de llegir complets i no pas agafant-ne un passatge descontextualitzat. Doncs fem-ho. Estic segur que un dia la senyora Bramon ens explicarà per què les últimes sures de l'Alcorà (les medineses, les més sanguinàries i paoroses) han estat casualment portades als primers capítols (sures) de l'Alcorà. I amb visió de perspectiva total (o sigui, relacionant Alcorà, sunna i sira), també ens explicarà per què, abans de fracassar el pacte amb els jueus a Medina, Al·là dicta a Muhammad allò de: “És per això que Nós vam manar, en l'escriptura, a tots els jueus fills d'Israel, que qui matés un innocent que mai hagués fet cosa perversa en aquest món, fos com si hagués matat tota la humanitat [...]”, mentre que, un cop acabat el pacte, ja li dicta: “Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat, mateu tots els qui associen a Al·là altres deïtats, allà on siguin. Els heu de prendre! Els heu d'assetjar! Els heu d'atacar pertot arreu!” Parlem també de l'abrogació, sempre tan confusa? I de la taqiyya?

Si la senyora Bramon ens vol advertir sanament que no tots els musulmans s'agafen el text sagrat fil per randa, hi estic d'acord. Però, quan ens diu des de la cadira enfilada que “l'islam no és això”, no em sé estar de replicar-la sense contemplacions: l'islam, senyora Bramon, també és això! I no farem cap bé si ho amaguem, perquè resulta que molts musulmans que tenim a Catalunya cada vegada són menys els musulmans que teníem fa 15 anys. Algú els està inflant el cap a base de rellegir-los un Alcorà. Que és una lectura de conveniència? Prou. Que és una lectura falsa? De cap manera. Els imams integristes no s'inventen res. L'odi al jueu i al cristià és en les pàgines del Llibre. I aquesta és la visió que es promou des les mesquites salafistes de Catalunya. Ja ho sap la senyora Bramon que en tenim 78 i estan augmentant?

Voldria acabar amb un apunt no especialment dirigit a la professora, sinó també a molts que la tenen com a far i guia en aquesta interpretació suau del que passa. En la societat catalana s'està consolidant un sector amplíssim que excusa tot el que té a veure amb el fanatisme religiós islàmic mentre que, curiosament, practica (o calla davant) una cristianofòbia ridícula i un antisionisme cec, primari, abstracte i dogmàtic. Alguns polítics d'extrema esquerra n'estan fent un modus vivendi, d'aquesta pràctica. Esperem que alguns altres ciutadans que sempre excusen l'islam i participen activament d'aquest progressisme d'aparador no n'acabin fent un modus essendi, una manera de continuar fent bellugar la cua per sales, platós i debats públics.