L'objectiu compartit

Fa exactament un any era dissabte. El dia, metafòricament parlant, començava amb espessos núvols negres en forma de titulars donant per acabada una legislatura que ni tan sols havia començat a caminar. I que semblava que ja no ho faria. La discrepància entre Junts pel Sí i la CUP per investir Artur Mas com a president de la Generalitat era total. I amenaçava tempesta electoral. El panorama, però, es va capgirar i es va destapar en qüestió d'hores. Va ser Mas qui ho va facilitar. El pas al costat de l'aleshores president en funcions –cuinat al matí i anunciat a la tarda– va propiciar el gir en un guió que molts ja veien amb final a les urnes. L'alcalde de Girona i president de l'AMI, Carles Puigdemont, prenia un lloc protagonista en escena. Mas s'apartava, Puigdemont seria el 130è president de la Generalitat. El 10 de gener del 2016 era investit. “Ens hi deixarem la pell”, garantia.

Han passat dotze mesos. Un temps que ha servit per constatar, per exemple, l'abismal distància existent entre la política catalana i l'espanyola. Podria sonar a la cançó de sempre, però és la realitat. En situació similar per falta de majoria, a Madrid, no hi va haver entesa possible, i els comicis, per sort i benefici del PP, es van acabar repetint. Sis-cents quilòmetres de separació i una diferència fonamental: l'objectiu compartit existent a Catalunya. L'horitzó comú el va propiciar el pas al costat de Mas i el d'endavant de Puigdemont. I el que probablement farà que el president de la Generalitat s'aparti, per a maldecap del PDeCAT, després del referèndum que s'hauria de celebrar la segona quinzena de setembre.

En el primer aniversari de mandat de Puigdemont i amb un inici d'any amb el pressupost damunt la taula, està bé recordar-ho. L'objectiu compartit és el que fa que forces tan dispars ideològicament com Junts pel Sí i la CUP hagin decidit, tot i les enormes contradiccions que els provoca, anar plegades. Que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur. Es tracta d'això. Ara i fa un any.