La bandera de l'OTAN

Durant l'estiu del 2013 vaig poder fer un viatge a Polònia. Recordo que em va sobtar el fet que davant del palau presidencial de Varsòvia, juntament amb la bandera europea i la polonesa, hi onegés l'ensenya de l'OTAN. La setmana passada vaig tornar-me a trobar amb la mateixa estampa, ara a Vílnius, davant del palau presidencial lituà situat a la plaça Daukanto. Aquesta vegada veníem de passar uns dies a Kaliningrad, l'antiga Königsberg prussiana, on vam poder veure de primera mà els efectes brutals de la neteja ètnica soviètica i la destrucció atroç d'una ciutat que va tenir la seva data de defunció l'any 1945. Aquelles banderes de l'OTAN a Varsòvia i a Vílnius podrien semblar banals, però no ho són gens. Des de l'altra punta d'Europa és fàcil filar prim amb els defectes de l'Aliança Atlàntica i des de la Torre Trump de Nova York hi ha qui es veu capaç de frivolitzar sobre la qüestió. La perspectiva canvia força quan tens l'alè de Putin al clatell i t'hi jugues la supervivència de manera literal. Més enllà de les tensions de la regió, no poguérem evitar mirar-nos aquelles astes amb ulls de catalans. Hi vam veure que la independència és una lluita constant, un estat transitori que mai no s'ha de donar per fet ni per resolt. Aquelles banderes són un recordatori permanent del fet que la història no és estàtica i que la pau i el benestar d'avui no ens els han de fer pressuposar per demà. Són idees que a l'est d'Europa, els territoris que l'historiador americà Timothy D. Snyder va batejar com a “terres de sang”, han quedat marcades amb el foc del patiment. Per això cal posar en dubte el pensament que planteja que l'endemà de la declaració d'independència serà com una espècie de festival infinit amb globus, focs artificials i fonts que ragin gintònic i xampany. Per això cal qüestionar, també, el fet de confiar les polítiques de defensa de Catalunya a l'Esperit Sant. Aquí ningú no ha vingut a regalar-nos res.