Opinió

LA GALERIA

Tots els camins porten a Sant Miquel

Celrà i Girona haurien de dotar una partida perquè s'estudiés la toponímia, posant el nom a cada casa enrunada

El pacte entre els municipis de Girona i Celrà per compartir la titularitat de l'anomenat castell de Sant Miquel, el darrer puig de les Gavarres abans de davallar cap al Congost, és un exemple de com es pot fer política des del seny i el sentit comú, evitant un innecessari desgast administratiu i judicial. Com és sabut, la zona de Sant Miquel pertanyia al terme municipal de Celrà fins que el 1974 es va annexionar, juntament amb Campdorà, a Girona, de la mateixa manera que s'havia incorporat Salt i Sarrià. La democràcia va retornar a cada poble allò que era seu, però l'antic nucli de Sant Miquel va quedar en territori de la capital, i els celranencs no ho han deixat de reivindicar, fins arribar a aquest acord de justícia històrica.

Avui Sant Miquel és un indret de concurrència pública. Hi puja tothom: a peu, sobretot, molts ciclistes i alguna moto (!). Hi ha mil camins per arribar-hi, i alguns semblen una rambla de tan transitats, una situació que hauria de fer pensar algun ciclista irresponsable que baixa del turó a tota pastilla, sense tenir en compte els vianants, sovint amb mainada i gossos. La primera vegada que hi vaig pujar, als anys noranta, vaig gaudir de l'espai en plena soledat. Vaig contemplar els vestigis de l'ermita i la torre i em vaig passejar per les restes de construccions que hi ha per tota la plana del cim. La muntanya de Sant Miquel devia haver estat molt habitada, s'hi endevinen els fonaments de moltes cases i està folrada de parets de pedra seca. La caminada al turó ha esdevingut un clàssic, tot i que hi ha multitud de rutes sense necessitat de fer el cim. La vall de Sant Daniel sempre ofereix les seves fonts, com el paratge de la font del Ferro (calia tallar les acàcies?), o el de la font dels Lleons, que no raja. Tornant als entorns de Sant Miquel, hi ha gent que fa anys que vetlla per tenir-ho endreçat, i ara que s'ha fumat la pipa de la pau, Celrà i Girona haurien de dotar una partida perquè s'estudiés la toponímia, posant el nom a cada casa enrunada, a cada font, a cada rec, fent pedagogia amb les denominacions de les plantes, i rehabilitant paratges com el de la font Martina, d'un gran encant, com també és el cas, pujant per Celrà, de la mina Nen Jesús i la mina Victòria, a la banda del Congost, que van ser explotades per extreure'n ferro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.