Vuits i nous
Antoni Llena
Vallvidrera em confirma allò que un dia vaig descobrir que Josep Pla també pensava: que per la situació, l'orografia i el règim fluvial Barcelona és un poble del Maresme. Vallvidrera, enfilat a la muntanya, és, en tot, com Vilassar de Dalt o Arenys de Munt. Vallvidrera és Barcelona de Dalt o Barcelona és Vallvidrera de Mar. Sento dir que alguns habitants de Vallvidrera es volen independitzar de Barcelona, de la qual és un districte. Això em mig tira la teoria per terra: al Maresme van ser els pobles de mar els que es van segregar dels de dalt.
He vingut a Vallvidrera a visitar Antoni Llena a casa seva. Antoni Llena és l'autor de David i Goliat, l'escultura pública de Barcelona que prefereixo. És a la Vila Olímpica, gairebé als peus de les torres de Mapfre i de l'Hotel Arts. En realitat David i Goliat és la imatge contrària de les dues baluernes arquitectòniques: una figura fràgil i alada que sembla que camini amb les tres potes fines com les d'una libèl·lula transportant una màscara de les dimensions d'una vela. Jo havia volgut pensar fins ara que David era l'escultura i Goliat, els dos edificis gegantins. Llena em corregeix: m'explica que David i Goliat conté els dos personatges bíblics: David són les potes d'acer i Goliat, la màscara. L'escultura va trigar a ser validada pel Col·legi d'Enginyers. Deien que el primer cop de vent se l'enduria i segaria el coll d'un conductor que passés per la ronda Litoral. Fa més de vint anys que aguanta totes les ventades, gràcies a Pere Casanovas, l'industrial i artista que la va construir i collar. Amb Pere Casanovas Llena també va fer el monument als castellers de darrere l'ajuntament de Barcelona. Una altra escultura en suspensió. Tot el que fa Llena sembla ingràvid. També els seus dibuixos. Me n'ensenya uns quants, dels milers que acumula. Cada dia en fa un o més, al pastel, sobre el paper més vulgar que troba a la botiga. Dinem. El seu company Antoni Bernad, fotògraf de Vogue, Elle i de personatges catalans, se'ns uneix. Avui fa setanta-tres anys. Llena ha cuinat una crema de carbassó. Abans de servir-la tira un raig d'oli sobre la superfície, i en surt una espiral que és un dibuix efímer seu.
Parlem fins que es fa fosc. Llena recorda els seus anys de seminarista a Arenys de Munt i als caputxins de Sarrià. Aquesta manera de parlar, de veure el món, de tendir a la levitació, aquest caràcter que també pot ser dur, li venen de llavors? És com la discussió sobre si els nòrdics són luterans per Luter o ja ho eren abans. Diria que Llena és conventual de naixement.
Baixo en direcció a Barcelona. L'estesa de llums que contemplo és igual que la que es veu baixant de Tiana, poble “de dalt” o “de munt” del Maresme, sobre Badalona, on se situa un monestir cartoixà retirat de la babel.