Xarxa indiscreta

Vaig a la llibreria, remeno, i acabo comprant Conversaciones con Billy Wilder, un llibre que conté la llarga entrevista que Cameron Crowe va fer al director de cine americà d'origen austríac i exiliat d'Alemanya, quan tenia noranta-un anys. No surto gaire content de l'adquisició, però no he trobat res més, sobretot entre les novetats exposades al taulell. A mesura que et fas gran les llibreries es fan petites. Inicio la lectura i la satisfacció augmenta. Les brillants asseveracions de Wilder: “Que cap actriu no pretengui suplantar Audrey Hepburn: el vestit de Givenchy ja està ocupat”; “Si algun cop hagués volgut ficar-me al llit amb una actriu ho hauria fet amb la doble”... O aquesta, que ja sabia: “Tinc una tia a Viena que sap dir una frase curta millor que Marilyn Monroe, però qui pagaria per veure la meva tia?” No en repeteix una que he trobat en altres llocs: “Els austríacs som astuts: hem fet creure al món que Hitler era alemany i Beethoven austríac.” Sí que explica amb quina alegria Àustria va acollir i facilitar la “invasió” alemanya. Diu que els austríacs maltractaven tant els jueus que els soldats alemanys hi havien de posar pau.

Wilder és més sever que jo. Jo afirmo que el director va fer pel·lícules millors i pitjors però cap de dolenta i ell troba que en va fer moltes de dolentes, i no en vol ni fer memòria.

L'entrevistador li pregunta l'origen de Some like it hot (Con faldas y a lo loco en castellà i Ningú no és perfecte en català). Aquí surt el Wilder trapasser. Diu que va treure la idea de Fanfaren der liebe, una pel·lícula alemanya de 1932, “molt dolenta”, on “dos tipos que necesitan trabajo se visten de mujeres para entrar en un conjunto femenino.” I afegeix: “Pero de aquella película tan terrible no aprovechamos nada más.” Faig indagacions, i a Youtube trobo la pel·lícula que diu. Realment és “terrible” però és de 1951 (la de Wilder, de 1959), i resulta que un dels disfressats de dona toca igualment el contrabaix, que conté l'escena del tren, que el conjunt va a actuar en un balneari de muntanya en comptes de fer-ho en un de platja i que els equívocs són semblants. La “xarxa” pot ser molt indiscreta. Divulga les nostres intimitats, i també els secrets dels que fa anys que són difunts, quan Google i Youtube no existien. Per la “xarxa” un maliciós ha propagat que en una pel·lícula sueca muda un home estavella amb una destral una porta tancada per la seva dona com Jack Nicholson a The Schining de Stanley Kubrick. No hi ha res de nou sota la resplendor.

Billy Wilder evoca el guió de la seva segona pel·lícula, Menschen am Sonntag (Gent de diumenge). És alemanya, muda i de 1930. Com comprovar les bondats que ell i l'entrevistador li veuen? La trobo a Youtube i és una meravella, amb Berlín feliç i sencer.