El dinar de Nadal

Rafel Nadal ha tret novel·la nova, La senyora Stendhal, i per presentar-la reuneix gent a dinar. Habitualment aquests àpats es reserven als periodistes culturals que són els que faran divulgar l'objecte, però Nadal ha convençut l'editorial de celebrar el natalici amb uns amics. Me'n deu considerar, i és a la recíproca, perquè m'hi convida. Som en Quim Español, arquitecte i poeta –quants arquitectes poetes, en aquest país–, que és a qui Nadal confia les lectures prèvies dels seus llibres i que se sap de memòria fragments de novel·les de molts autors, i porta una poesia de Céline al mòbil. Hi ha la Maria Cardona, que és qui aconsegueix que els llibres de Nadal es tradueixin a dinou idiomes i siguin més llegits en holandès que en castellà. “Un nom català té mala entrada a Espanya”, corrobora Glòria Gasch, editora de Columna, que seu al meu costat. Llúcia Ramis, que segurament portarà la crònica del dinar a La Vanguardia, no ens vol explicar quina novel·la està escrivint però quan la conversa s'anima i tot es barreja, afirma que si la medicina aconsegueix que visquem dos-cents anys vigilarem més de no ser atropellats per no perdre'ns els anys que ens falten. Sembla una reflexió de Borges. I si només en visquéssim trenta, no vigilaríem el trànsit amb més avarícia? Encara hi dono voltes. Hi ha el cronista Cristian Segura, que està escrivint un llibre sobre la decadència o substitució de les elits catalanes, que ell per família coneix bé. També hi ha el pintor Joan Pere Viladecans, vinculat a la poesia catalana des de les portades que feia per a Edicions del Mall i que ara té a la Diputació una exposició amb Martí i Pol al fons. Eduard Voltas, director de Time Out, introdueix una mica de polèmica i politització a la conversa. Les novel·listes Jenn Díaz i Sílvia Soler ens expliquen les novetats que tenen a punt. I jo, buscant brega: quantes novel·les catalanes actuals, la d'en Nadal inclosa, no estan pensades per satisfer els assidus dels anomenats clubs de lectura? Protestes. Els novel·listes presents pensen en tothom. Sí, però els comentaris més directes els arriben d'aquests clubs, que els conviden i en bona part garanteixen els èxits de vendes. Gerard Quintana, a qui encara no he presentat, assegura que quan escriu una cançó pensa en els oïdors que encara han de néixer. En Nadal no em convidarà més: intoxicat per l'ofici que ens uneix, li sol·licito que reprengui també les cròniques viscudes dels primers llibres. Em respon expeditiu que no tornarà mai al periodisme. Si no em convida més serà una pena gran. Amb el pretext de la crisi, les institucions han suprimit aquelles recepcions que servien perquè gent diversa es trobés, es conegués i intercanviés experiències i coses. Ho fa en Nadal, i és per celebrar-ho i explicar-ho.