Déu salvi Europa

Pocs analistes dubten sobre les conseqüències que pot comportar a Europa un personatge tan estrany a la política com Trump. M'atreviria a dir que aliè a la política pròpiament dita. Però un dels meus fraternals amics de Washington, percebent les meves reserves per les formes i idees estrambòtiques del nou president dels Estats Units, tracta de dissuadir-me de l'error. La nostra amistat no es ressent, però els nostres criteris divergeixen més del compte. Al meu amic li fa mal que Europa no entengui Trump (i jo li qüestiono com es pot entendre Trump, que ha declarat de totes les maneres possibles que la Unió Europea es va constituir contra els interessos dels EUA i que el Brexit és el camí que la UE ha d'emprendre: la seva disgregació). Em pregunto: té memòria el poble americà i no recorda Le défi américain, de Jean-Jacques Servan-Schreiber, publicat als anys seixanta, quan va avisar el vell continent de l'obstinació nord-americana per monopolitzar l'economia liberal del món?

El meu interlocutor americà creu que els europeus només escoltem per una orella i que ens quedem a mitges en el que des de l'altra banda de l'Atlàntic es profereix, amb l'argument que per al nou secretari de Defensa (Pentàgon) i d'Estat “les relacions amb Europa i l'OTAN són essencials i molt importants per als EUA”. En canvi, el 17 de gener tota la premsa espanyola va patir una commoció de titulars en les seves portades: “Europa convoca a la unitat davant les amenaces de Trump” (El País) o “Trump carrega contra Europa” (La Vanguardia). Amb una o amb dues orelles, els europeus tenen dret a recelar d'un home que elogia el Brexit i convoca a la dissolució de la UE amb una gosadia i un desconeixement de la història aclaparadors. Certament, el xerraire Mr. Trump té poc de socràtic (“Només sé que no sé res”). Sap el que suposaria per a Europa un desmantellament calamitós de la seva unitat i de la seva defensa, l'OTAN?

Els meus dubtes tampoc els esvaeix el meu bon amic amb aquesta indiscutible evidència que “Putin/Rússia estan interessats a interrompre l'aliança entre els EUA i Europa perquè representa una seriosa amenaça”. Deu anys a l'Assemblea de l'OTAN (1990-2000) em permeten col·legir una tal evidència. Però després de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, i les bones maneres de Mikhaïl Gorbatxov, l'OTAN va modificar d'alguna manera el seu tracte amb Rússia, establint un partenariat amb els seus representants, diputats de la Duma, que ens va portar a compartir anàlisis i debats en sessions de treball per Europa i a Moscou –també a la Duma– enormement il·lustratives. Aquest esperit es va perdre? Amb Putin, òbviament les coses van canviar. Home fred, hermètic, cerebral, juga la seva partida d'escacs amb Occident amb un propòsit poc dissimulat: recompondre la gran Rússia, recuperar d'alguna manera el que es va perdre amb la desintegració de l'URSS i els vaivens alcohòlics de Ieltsin.

Putin, que em va impressionar en un sopar en una datxa de Sant Petersburg el 1990, és un home eminentment del KGB, sortit de la seva escola, fill de la humil condició del seu pare, cuiner en una fàbrica, i que no té l'hàbit de retrocedir o fer marxa enrere en les seves decisions. La fortuna va voler que davant seu es fes de dia amb un càndid adversari com Barack Obama. El naixement presidencial va ser injustament premiat amb el Nobel de la Pau, sense que ningú hagués encertat a descobrir les raons d'aquest reconeixement que s'ha convertit en el seu taló d'Aquil·les. Com un Nobel de la Pau podia armar una guerra, a la manera de Bush Jr.? Obama ha estat un desastre per a la pau, obrint bretxes a la zona més perillosa del món –l'Orient Mitjà– per on s'ha colat Putin i li ha guanyat la partida en tota la línia. El beatífic Obama no només ha desestabilitzat el món islàmic amb el seu discurs del Caire poc després de la seva estrena presidencial, que incendià l'Islam amb les seves Primaveres Àrabs; fet i fet, un desastre per a Occident. I Obama arrossegarà un passiu en els seus mandats de difícil justificació: aquest èxode imparable de pròfugs –i aprofitats, amb grans beneficis per a les màfies i el gihadisme– que travessen com poden la Mediterrània i envaeixen el vell continent, en un record de temps medievals en què Europa es va veure forçada a expulsar-los. És aquesta la renda que ens llega el Sr. Obama?

En política exterior no ha resolt els grans problemes. Tampoc va saber donar resposta als desafiaments de Putin en els quals aquest li va guanyar la partida, i es va consagrar de nou com a potència mundial. Seguirà els seus passos Trump, amb l'afegit inquietant de la seva simpatia i amistat amb Putin? Li farà la feina bruta amb la Xina i el seu expansionisme? Pobra Europa, si no pren les regnes d'ella mateixa! Amb un Trump més propi del Far West que prudent i savi estrateg, Europa i la geopolítica mundial patiran durs entrebancs. També la globalització econòmica, però això ja és qüestió de desenterrar les doctrines del segle XIX sobre proteccionisme. Un avançar amb la mirada en el retrovisor.