El català i la postveritat

Si bé el procés centra les nostres energies i esperances, no podem perdre de vista el debat de la llengua, en gran mesura absent en els darrers temps. Ara que Inés Arrimadas exigeix castellanitzar TV3, potser convé aclarir alguna de les postveritats que circulen sobre el català i, sobretot, les que poguessin crear turbulències contra el procés.

D'entrada cal ser realista i admetre que hi ha coses que no van bé. Des dels temps pioners del pujolisme, s'ha anat creant un model –obsessivament qualificat d'“èxit”– que ho ha confiat tot a l'Escola Catalana, als nostres heroics –ara sí– mestres, al Club Super3 i a TV3. Però, una llengua pot viure només d'això? Cal dubtar-ne si avui veiem amb consternació que una (gran?) majoria d'alumnes i exalumnes d'escoles catalanes no s'interrelacionen a penes en l'idioma en què han estat educats, fins i tot a comarques que teníem per “més catalanes”. Seria considerat d'“èxit” un model on passés això en cap altre país del món?

Certament, no per alarmant deixa de tenir el fenomen la seva lògica. Fallen els alumnes? No. Quasi tot el que interessa als joves avui els ve per banda ampla en castellà (o anglès): els jocs, la música, les pel·lícules, les discoteques, les retransmissions futbolístiques a la tele, els ambients d'Erasmus, etc. Si apliquéssim a la llengua aquella màxima segons la qual “l'autodeterminació es practica dia a dia”, els resultats no serien afalagadors. Als joves se'ls ha ensenyat que viuen en una societat bilingüe en què és “igual” quin idioma trien. I, és clar, acaben triant l'idioma que més facilitats, més familiaritat i més transversalitat social els dona. El castellà és pertot i gaudeix d'una rotunda normalitat que pocs qüestionen. Usar-lo no comporta cap mena d'afectació. En canvi el català...

Per què ens està passant? D'entrada cal parlar d'un ample fenomen de “desacomplexament” del món castellanoparlant. Ha aparegut una gran classe mitjana que empra el castellà sense manies, mostrant poc o nul interès per fer-se catalanoparlant. Els clàssics fenòmens del “català, ascensor social” o “aprendre l'idioma per transmetre'l als fills” semblen haver-se esfumat. Els joves pares no semblen veure cap contradicció a parlar als fills en castellà mentre fan l'escola en català. Qui acabarà implantant el cor a la llengua?

d'altra banda, les cares i expressions de cambrers i dependentes –quan t'hi adreces arreu en català– cada dia s'assemblen més a les que ens trobem a València i Perpinyà. Si parem l'orella a la porta de les escoles –ep!, i jo visc davant d'una a l'Empordà– veurem que pocs parlen en català als fills. És poca compensació confortar-nos en el fet que l'ulsterització i la creuada antiimmersió amb què ens amenaçava el ciutadà Jordi Cañas no hagin reeixit. Potser no eren necessàries. En tot cas, no sembla gaire lluny el dia en què a algú se li ocorri de demanar “¿qui fa de gueto avui?”

Hi ha més fenòmens, però, que treballen incansablement contra la normalització. Sobretot l'exemple dels “famosos”. Comencem pels esportistes. Quasi tots, per la raó que sigui, acaben prescindint de la nostra llengua, alguns inclús després de viure anys a la modèlica Masia del FCB. És l'antipedagogia en estat pur. Després veiem, estupefactes, que quan algun d'aquests famosos marxa a Itàlia o Anglaterra, en pocs mesos xampurreja l'idioma. Som idiotes? Subliminarment, quin efecte pot produir aquest fenomen entre els joves? Només pot ser devastador en anunciar la plena prescindibilitat del nostre idioma.

Bé, i què cal fer? Potser el primer és obrir un gran debat sobre el que significa (man)tenir un idioma viu a Europa. Un cop descartat que el català se'n pugui sortir dins el marc constitucional (mireu legislació, València, efecte Bauzá, tant per cent d'ús social, cinema o judicis en català), el debat ha de poder neutralitzar tota una sèrie de postveritats –sovint negacionistes– que infecten la societat. Que si el català és un idioma imposat o artificial, que si mai va ser perseguit, que si la normalització és “cara”, que si usurpa oficialitat a expenses del castellà, que si és més “difícil”, que si cal “trencar-se la cara” per parlar castellà.

Des de baix –a l'estil dels inoblidables Tallers per la Llengua– cal treballar el concepte real que el català és la legítima llengua territorial nostra. Cal obrir els ulls al govern, a entitats i a la ciutadania a la realitat que només serà amb molt d'esforç i amb el canvi radical de comportaments lingüístics individuals que normalitzarem el català. Això comporta una megacampanya per generalitzar la percepció que només prosperarà l'idioma si l'emprem (amablement) a tothora i amb tothom, deixant de banda absurds barems de “bona educació” que només beneficien el fort. Hem de poder generar un ample i intel·ligent programa social per a la seva recuperació que acompanyi l'altra gran revolució que estem protagonitzant com a país. Ambdós necessiten somriures. Ambdós urgeixen si ens n'hem de sortir com a nació.