Cabells

Entre els centenars d'objectes personals de la poetessa Emily Dickinson que estaran exposats a la Morgan Library de Nova York fins al 21 de maig vinent, hi ha un floc de cabells de color panotxa. Dickinson devia enviar-lo a mitjan anys 50 del segle XIX a Fowler Fort, a una seva amiga que també es deia Emily i amb qui s'especula que va tenir una relació sentimental quan eren joves. Però potser va ser a la manera de Dickinson, que, passats els 17 anys, pràcticament no va sortir mai de casa seva i que, mentre va viure, només va publicar deu poesies, cap d'elles signada. Ni un dels milers de poemes que s'han anat publicant posteriorment de Dickinson tenia títol. Copio la traducció que va fer Sam Abrams del 1094, publicat pels bons amics de Cafè Central. “Superem l'amor, com altres coses / el desem a la calaixera / fins que esdevingui una moda antiquada / com els vestits que duien els avis.” També deu ser una moda antiquada enviar un floc de cabells a una persona que s'estima. Que jo recordi, no conec ningú que n'hagi rebut mai cap. Algú, algun cop, mig en broma, m'havia parlat no d'un floc, sinó d'un pèl. I sempre d'una part més íntima d'una dona. O d'un home. Vulgaritats d'adolescents. Fetitxisme del temps del servei militar. Fantasies de cares granelludes i de veus irregulars, fràgils i esquerdades. A l'Snapchat d'avui tot és exclusivament virtual. Ni rastre de cabells o de pèls enlloc. I les imatges, de contingut sexual o no, s'esborren en pocs segons o en poques hores. Però l'amor i els secrets, potser més efímers i més inestables i insegurs que mai, continuen.