Cabells

Entre els cen­te­nars d'objec­tes per­so­nals de la poe­tessa Emily Dickin­son que esta­ran expo­sats a la Mor­gan Library de Nova York fins al 21 de maig vinent, hi ha un floc de cabells de color panotxa. Dickin­son devia enviar-lo a mit­jan anys 50 del segle XIX a Fow­ler Fort, a una seva amiga que també es deia Emily i amb qui s'espe­cula que va tenir una relació sen­ti­men­tal quan eren joves. Però pot­ser va ser a la manera de Dickin­son, que, pas­sats els 17 anys, pràcti­ca­ment no va sor­tir mai de casa seva i que, men­tre va viure, només va publi­car deu poe­sies, cap d'elles sig­nada. Ni un dels milers de poe­mes que s'han anat publi­cant poste­ri­or­ment de Dickin­son tenia títol. Copio la tra­ducció que va fer Sam Abrams del 1094, publi­cat pels bons amics de Cafè Cen­tral. “Superem l'amor, com altres coses / el desem a la calai­xera / fins que esde­vin­gui una moda anti­quada / com els ves­tits que duien els avis.” També deu ser una moda anti­quada enviar un floc de cabells a una per­sona que s'estima. Que jo recordi, no conec ningú que n'hagi rebut mai cap. Algú, algun cop, mig en broma, m'havia par­lat no d'un floc, sinó d'un pèl. I sem­pre d'una part més íntima d'una dona. O d'un home. Vul­ga­ri­tats d'ado­les­cents. Fetit­xisme del temps del ser­vei mili­tar. Fan­ta­sies de cares gra­ne­llu­des i de veus irre­gu­lars, fràgils i esquer­da­des. A l'Snapc­hat d'avui tot és exclu­si­va­ment vir­tual. Ni ras­tre de cabells o de pèls enlloc. I les imat­ges, de con­tin­gut sexual o no, s'esbor­ren en pocs segons o en poques hores. Però l'amor i els secrets, pot­ser més efímers i més ines­ta­bles i inse­gurs que mai, con­ti­nuen.