Pecador i assassí

Vet aquí que un es disposa a esmorzar tranquil·lament i a la primera mossegada s'ennuega en llegir el titular del diari. Acabo de llegir que ben aviat em convertiré en un «pecador públic». Ostres!! Això deu ser molt greu, i tot seguit llegeixo el reguitzell d'adjectius que el senyor capellà Juan Antonio Martínez Camino (bon segon cognom, sí senyor!) atribueix i dedica a aquells que donarem suport a la llei de l'avortament i ens adverteix que «estarán en pecado mortal público y no pueden ser admitidos a la sagrada comunión». Respiro més tranquil, perquè malgrat com una nova inquisició l'església m'atorgui el fet de ser pecador públic, no passarà d'aquí, no hi haurà ni tortures físiques, ni befa pública, ni des de la trona es malparlarà amb els noms i cognoms dels pecadors per a escarni públic; simplement no podré anar a participar en la comunió. Bé, si només és això, rai.

Les ingerències històriques de l'església en la política són ja moneda de curs habitual al nostre país on, en un moment de la seva història, política i religió van esdevenir com una sola cosa, creant un nacionalcatolicisme que avui continua encara essent majoritari entre determinada jerarquia, sobretot aquella que està més propera a l'inefable cardenal Rouco- Varela, el més brillant defensor de les posicions més reaccionàries de l'església. Res a dir que els bisbes i capellans vulguin marcar el camí de l'adoctrinament entre els seus feligresos, però intentar marcar l'agenda legal i política d'aquells temes que han de ser objecte de legislació ens sembla fora de lloc i inadequat en els temps que vivim. Però tranquil·litza (per allò de quants més siguem més riurem) que es pugi deduir que la majoria dels diputats i diputades de tots els partits deuen estar en pecat públic (per sort també ha dit que no serem excomunicats. Quin detall!) perquè de la meva memòria del catecisme recordo (potser m'equivoco) que es pot pecar per acció o per omissió. Per tant, aquells partits que no han aprovat l'avortament però quan han governat no l'han suprimit, han pecat també. Estaria bé que el capellà Sr. Martínez Camino ho aclarís. Simplement per al nostre coneixement.

Assumeixo que seré un pecador públic, però hores més tard el preclar, prohom i patriota Sr. Josep Sánchez Llibre m'acusa d'assassí, d'assassí d'estatuts –matiso–, perquè votem a favor de la LOFCA. Ja el van respondre adequadament. Hi ha llenguatge que malgrat s'usi metafòricament fa una mica de basarda sentir-lo. Perquè la majoria de les vegades les paraules s'associen a accions concretes i encara que sàpigues que la intenció no és ofendre (o sí, vés a saber) algunes expressions acaben creant un cert desassossec. Pots estar a favor o en contra d'una idea, d'una proposta, pots creure que el que tu dius és millor que el que diuen altres, però tot té un límit i crec que segurament el Sr. Sánchez Llibre el va traspassar, i vull creure que sense voler. Hi ha un moment en què quan veus que hi ha propostes que superen àmpliament el que tu has fet, quan el sistema de finançament que es va pactar per més malament que vagi serà molt millor del que van pactar CiU i PP, quan veus que altres han obtingut un èxit per al país que tu no vas ser capaç de tenir, suposo que a aquells que es creuen tenir el patrimoni del país se'ls remou l'estómac i només es queden tranquils amb l'exabrupte, l'histrionisme i la presumpta indignació cap als altres, aquells que, no sense esforç, han aconseguit pactar un nou finançament, que possiblement no sigui el definitiu, però que és molt millor del que hi havia fins avui, del qual en té una certa part de paternitat el Sr. Sánchez Llibre.

Arrenglerar-se amb el PP, partit que ha recorregut l'Estatut, sembla que no li fa res al Sr. Sánchez; està en el seu dret de fer-ho, el tacticisme no té límit per a alguns i, sota l'efervescència de sidral dialèctic, s'amaga la incapacitat d'assumir que hi ha substancials millores en el finançament, i per comptes d'afegir-s'hi, críticament si es vol, se'n situen al marge creient que en trauran rèdits electorals, que és una actitud legítima però poc responsable. Potser sí que els obtindran, els rèdits, però amb això desconcerten una determinada opinió. Cal veure els suports que ha obtingut el nou finançament des de l'anomenada societat civil i preguntar-se si tots aquests també són «assassins d'estatuts».

A vegades els excessos verbals amaguen la impotència, la incapacitat per trobar arguments vàlids, o són volàtils cortines de fum davant de no voler reconèixer en els altres l'èxit que no vas ser capaç d'aconseguir tu. La realitat s'imposarà i es demostrarà que el sistema nou de finançament funciona, malgrat el Sr. Sánchez, que, aquest cop, ha perdut els papers; espero que no passi gaires vegades més.

Pecador públic i assassí d'estatuts en un mateix dia. Uf, va dir ell!