Abans o després

Si una cosa hem après des que es va encetar aquesta nova etapa en la història de Catalunya és que els analistes polítics s'han convertit, més que res, en descriptors d'esperances de futur. Saber què passarà és clau per situar-se, i sovint el futur és més esperançador que el present, sempre ple de problemes irresolubles. El futur de Catalunya és un territori desconegut, com també és alhora previsible si tenim en compte que és en el present on hi ha les arrels del que pugui passar. La millor manera de preveure el futur és crear-lo, i a la llum del que s'està fent a hores d'ara podem arribar a algunes conclusions. La manca de previsibilitat –l'arbitrarietat– de l'Estat espanyol amb Catalunya ha accentuat també les motivacions cap a un estat propi.

Ara que els pressupostos s'han desencallat, i la legislatura arrenca de nou, amb una meta claríssima: ser capaç de muntar un referèndum d'autodeterminació homologable a escala internacional que permeti saber quin ha de ser el futur polític del país.

Després del 9-N, l'Estat espanyol ha canviat l'estil amb el qual afrontar el sobiranisme. Abans esperava que el moviment mateix s'esbravaria –víctima del tripijoc polític clàssic– i ara prova de frenar-lo amb tot l'instrumental de l'Estat: fiscalia, tribunals, institucions, diplomàcia, etc., encara que no s'ha pogut impedir que es faci servir el fòrum de la UE per explicar la voluntat catalana d'autodeterminació a la resta del poble europeu. El govern espanyol hauria pogut vèncer el sobiranisme al seu propi terreny, entrant en la campanya pel no en un referèndum acordat, però fer això va contra el seu propi ADN, contra la ideologia de fons d'un estatisme que es veu a si mateix com a sagrat, més que constitucionalment immune. Hauria estat una bona oportunitat per entrar en el marc mental de les democràcies liberals europeistes, però s'ha desaprofitat per tornar a les essències més cruament nacionalistes, i revestir-se del populisme de moda la intransigència del poder a la bruta.

El sobiranisme l'ha encertat en no sortir del relat democràtic més estricte i pur, el que ho fia tot a votar i construir un nou marc legal que garanteixi més justícia, igualtat i oportunitats per a les classes mitjanes que han donat embranzida a aquest projecte. Però a aquestes classes mitjanes no se les pot espantar, ni portar-les a terrenys encara més plens d'incertesa que les de l'autonomisme. La dinàmica d'un sobiranisme que vol mesclar-ho tot amb els idearis de la vella revolució pendent només faran que embolicar la troca.

Encara que el futur estat català tingui les seves incerteses, sempre seran més esperançadores que no la trista realitat d'un Estat espanyol que cada dia ens mostra les seves debilitats: des del mal ús del diner públic en infraestructures i monarquies, fins al forat immens de les pensions, o la ineptitud que ha impedit refer el sistema productiu després de la crisi de la construcció.

El que sí que podem preveure, però, és que es farà tot el possible, des de l'Estat, perquè el referèndum previst, en principi per al proper setembre, no es pugui celebrar. L'Estat té la força i els instruments legals, policials, econòmics per impedir que l'invent tingui viabilitat, que sigui factible més enllà de l'anècdota, que pugui ser equiparable a d'altres processos d'autodeterminació. Coneixent la política catalana, llavors la temptació serà la de culpar-nos els uns als altres, més que dirigir les queixes als vertaders responsables de l'impediment. Llavors, només quedarà l'opció d'unes altres eleccions al Parlament, de les quals, com de les últimes, podria no deduir-se'n una majoria percentual de vot independentista –però sí d'escons–, cosa que significaria el triomf indirecte de l'Estat.

L'altra opció és que sí que hi hagi referèndum, que l'Estat estigui convençut que el pot tolerar en virtut de la nul·litat política que pugui seguir-lo. Llavors el problema serà fer-lo efectiu, cosa potser gens senzilla. Autodeterminar una comunitat política com Catalunya de manera unilateral no és fàcil, per molta alegria i fanfarronada que hi posem a dia d'avui. És aquí on s'haurà de fer un salt al buit, encara que és previsible que des de les institucions s'estan creant xarxes i ponts per sortejar-lo.

La clau serà la normalitat amb la qual afrontem la substitució d'una legalitat per una altra, sobretot com ho encararan tots aquells a qui la república catalana els sona a estat policial o a enganyifa. Com sabem tots els catalans, els estats s'acaben imposant, abans o després. S'imposarà el nostre?