Complaença

En el discurs d'acceptació del premi honorífic de la gala dels Gaudí, Josep Maria Pou va fer un al·legat a favor de la professió, de l'ofici d'actor, a través de l'amor a aquesta feina que l'ha portat a les pantalles i als millors escenaris del país. Pou, però, no es va estalviar de fer crítica per com està el sector, com és natural, i reclamar feina per contribuir a la dignificació d'una indústria que hauria de ser un aparador del nostre país. En la seva crida per dignificar amb feina l'actor, Pou va alertar sobre la complaença, l'excessiva dèria catalana de delectar-se, de caure en la benevolència i sobretot de mirar-se massa el melic, tant per bé com per mal. És a dir, tant per autocompadir-se, flagel·lar-se i no sortir d'una situació viciosa, com per tot el contrari, creure-s'ho tant que deriva en indulgència cap a unes actituds que ens fan més mal que bé, no ja tan sols al sector actoral sinó que m'atreviria a dir que de país, també. Que ens ho hem de creure i si no ho fem nosaltres no ho farà ningú, és cert. Però molta precaució a caure en l'adulació fàcil i a adormir-se sobre els llorers. Cal, com deia en Pou parafrasejant Txèhov a l'Oncle Vània, poder treballar, treballar per a nosaltres i per als altres, pencar i deixar-s'hi la pell perquè quan sigui l'hora, quan arribi el moment, estiguem a punt, per recollir els fruits i perquè ens caiguin els reconeixements perquè ens els mereixem. I per això crec que aquesta idea de la complaença i de l'excés de confiança sobre la qual ens alertava en Pou també és bo aplicar-la a qualsevol altre estadi de la nostra societat. En aquests temps que estem vivint cal que es tingui present en àmbits com el de la política o el de l'empresa. Senzillament pel bé del país i dels qui treballen cada dia per sentir-se part d'un país que vol condicions i mitjans adequats per poder viure de la seva feina i no haver de pidolar o dependre d'agradar, complaure algú, per poder ser i existir en llibertat.