Trump en el seu context

De Donald John Trump és segur que es poden dir moltes coses. Ara bé, el que no es pot dir de cap manera és que sigui una rara avis dintre dels Estats Units. Amb totes les seves exageracions i amb tots les seves males maneres, Trump respon a una vella i forta tradició nord-americana. S'ha dit amb raó (Richard Hofstadter) que als Estats Units ha existit sempre una base comuna, una unitat de tradició cultural i política, sobre la qual ha estat edificant-se la civilització nord-americana. Aquesta cultura ha tingut sempre un biaix marcadament nacionalista i en gran part aïllacionista, i s'ha distingit pel seu radical individualisme i el seu caràcter capitalista. És cert que quan els Estats Units va assumir el lideratge mundial succeint la Gran Bretanya, el seu rol imperial va exigir un major grau de responsabilitat internacional, d'unió, de centralització i de planificació. Però, quan el vell ordre ha començat a trontollar a conseqüència de la globalització, els nord-americans tornen a mirar enrere perquè pensen que han diluït la seva identitat i volen recuperar-la per “make America great again”.

Quan el futur es presenta complicat, el passat sembla molt més lluminós que mai, encara que s'acudeixi a ell més per cercar tranquil·litat que per trobar orientació i guia per al present. De fet, el desig de retornar al passat ha constituït un ingredient tan bàsic en la història nord-americana, que s'ha de tractar d'entendre aquest fenomen. L'accentuació de la mentalitat retrospectiva i nostàlgica ha coincidit sempre, als Estats Units, amb el debilitament progressiu de la seva fe lliberal. Quan la competència i l'empresa estaven en el seu període de creixement, els americans pensaven tan sols en el futur. Quan van arribar al ple desenvolupament, pensaven en el present. Però ara, en l'era de la globalització, quan s'ha esvaït l'hegemonia occidental al món i les oportunitats han entrat en franca decadència, molts nord-americans s'han tornat melancòlics i miren amb nostàlgia els vells temps passats.

Quan succeeix això, hi ha polítics que volen recuperar la vella nació, limitant i descentralitzant el poder del govern federal –de Washington, de l'establishment–, protegint les empreses americanes i limitant l'acció política internacional dels Estats Units a la defensa dels interessos americans a tot el món. Fins i tot el president Wilson va dir, en una circumstància semblant a la d'avui, que s'havia de revitalitzar la maquinària del govern democràtic “amb la finalitat de recuperar el que sembla que s'ha perdut”. Aquesta recuperació del passat comporta la revitalització d'uns principis fonamentals, comuns a totes les ideologies polítiques nord-americanes: la inviolabilitat de la propietat privada, el dret de tota persona a disposar del que és seu i a invertir-ho segons el seu criteri, el valor de l'oportunitat, i l'admissió de l'egoisme i de l'autoafirmació com a estímuls per a la conquesta d'un ordre social millor. Aquest ideari ha estat la causa fonamental que, al llarg de bona part de la història nord-americana, poques vegades s'hagin manifestat senyals de lluita entre la classe posseïdora i la desheretada.

Donald Trump no és, per tant, un extraterrestre que diu coses insòlites i que mai s'han sentit. Res més lluny de la realitat. Tot el que Trump proclama pertany a una vella tradició nord-americana, que aflora sempre que les coses no van del tot bé. És llavors quan s'apel·la a l'aïllacionisme, al proteccionisme, al racisme i al xovinisme. Aquestes són les velles forces que destruiran l'ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial, gràcies als acords de Bretton Woods, a la carta de les Nacions Unides i al pla Marshall. Un ordre que tenia com a vectors fonamentals la pau, la llei, la democràcia, els drets humans i l'estat de benestar. Precisament per l'envergadura del que està en joc, el que més pot preocupar del discurs de Trump és que no es tracta d'una bogeria d'un tipus marginal, sinó que respon a les idees i creences d'una part significativa dels ciutadans nord-americans.