El suport dels jubilats

Que a les vuit del matí d'un dia feiner fred i ventós s'apleguin més de cinquanta mil persones en suport dels encausats per la “desobediència” del 9 de novembre del 2014 és molt important i produeix una imatge inèdita en el món occidental, però de totes maneres... En una tertúlia de la tarda del mateix dia, el politòleg i professor Toni Aira explica que a classe, consultant el mòbil, un alumne seu de la Blanquerna s'ha sorprès que gairebé tots els concentrats fos gent gran. He dit a Toni Aira: i tu no li has preguntat per què ell no hi era? S'entén que no hi fossin les persones que a aquella hora havien de ser a la feina, però i els estudiants? Els estudiants universitaris sempre són proclius a fer campana davant una causa que ho justifiqui, i no esperen cap represàlia ni coerció de l'“amo”. On eren els estudiants? Toni Aira em respon que avui els joves tenen unes altres eines per manifestar i propagar el descontentament: les xarxes socials que pertot es fiquen amb gran efectivitat. Sí, sí, molt bé. Però els convocants de la manifestació del matí exigien cosificació, no virtualitat. Hi insisteixo: on eren els estudiants? No se senten concernits perquè un president de la Generalitat segui al banc dels acusats pel fet d'haver afavorit unes votacions? No van fer ús ells de l'oportunitat sufragista? No es pensin que amb aquestes inquisicions insidioses renyi o censuri la població estudiantil. Les faig, me les faig, per preguntar-me a mi mateix si el “procés” compta amb prou efectius. Una obsessió meva des del recompte de vots de les eleccions d'on va sortir l'actual composició del Parlament.

El periodista Jaume Barberà, present també a la tertúlia, va més enllà: i els sindicats? Jaume Barberà hauria esperat una vaga general, davant la gravetat de la situació jurídica dels representants de Catalunya quan van estar en exercici. Potser exagera, però s'entén per on va. Una noia dreta al meu costat va exclamar quan els acusats van haver entrat al Palau de Justícia: “I ara a la feina, que faig una hora tard.” Dels sindicats estudiantils i laborals depenia que la concentració no fos només un concili de pensionistes. I de la patronal, compte! Tenim la patronal indiferent? Refractària? La convocatòria va ser feta per les entitats civils de sempre. També pels partits sobiranistes. Per tots? No per la CUP, que havia enviat el principal acusat a la paperera. Em va tranquil·litzar poder-hi saludar un destacat membre d'ERC amic meu. Si no, anant-hi amb tren i després enmig de la concentració m'hauria pensat trobar-me en un aplec de l'extinta CDC, actual PDeCAT. Venen altres fets judicials. El de Carme Forcadell, presidenta del Parlament i propera a ERC. Veurem llavors la composició demogràfica dels concurrents i l'actuació dels sindicats...