Dia de la Ràdio

Abans el “Dia de la Ràdio” era el 14 de novembre, data de la primera emissió radiofònica d'Espanya: la d'EAJ 1, Ràdio Barcelona, el 1924. Per aquest motiu els premis Ondas patrocinats per la Cadena Ser, actual propietària de l'emissora degana, s'anuncien encara aquell dia. Ara el “Dia de la Ràdio”, elevat a la categoria de “mundial” per la Unesco, és el 13 de febrer. Seguint el nostre costum del “res a celebrar”, que apliquem a totes les festes que no ens semblen genuïnes, podríem passar per alt la directriu mundialista, però en aquest cas l'adhesió ha estat completa. El Dia de la Ràdio, “mundial de la ràdio”, és la vigília de Sant Valentí. “Res a celebrar, disposant de Sant Jordi”.

A casa havíem consumit molta ràdio. Sempre estava engegada, i sempre connectada amb Ràdio Barcelona, que llavors era la més propera i la que de tant en tant introduïa el català en alguns programes: el Tambor, d'Armand Matias Guiu; el Radioescope, de Salvador Escamilla; el teatre radiat amb Isidre Sola i Ricard Palmerola... És veritat que les catalanades de La comarca nos visita dels diumenges al matí eren escarnides pel presentador, però no ens venia d'un escarni més, i almenys sentíem alguna cosa en l'idioma de casa. A la nit, de vegades, connectàvem amb la xiuladissa de Radio Pirenaica, alternativa al “parte” de Radio Nacional de España, de retransmissió obligatòria. Ens pensàvem que Radio Pirenaica tenia els estudis en una borda camuflada del Pirineu, com el nom indicava, i eren a la Romania de Ceausescu. Realment, estàvem atrapats.

Davant la irrupció de la televisió vam donar per difunta la ràdio. No perquè féssim cas a cap teorització sociològica, sinó per comprovació empírica, familiar o no. El dia que vaig veure aquell senyor que sempre anava amunt i avall de la Rambla amb el transistor adjunt a l'orella aturat davant una botiga de televisors en plena contemplació d'un partit de futbol inaudible, vaig estar segur que la imatge havia vençut el so. Error d'apreciació, com sempre em passa, perquè hem tornat a la ràdio, o la fem compatible amb la televisió, i de quina manera. Informació a l'acte, normalitat lingüística –les que escolto–, mitjà creatiu d'entreteniment que acompanya moltes feines i molts episodis gripals al llit... I instrument de pacificació. Això no s'ha dit gaire. Anant amb cotxe o amb tren, moltes vegades penso com arribarien a casa o a la feina molts conductors o passatgers si no se'ls lubriqués la paciència per via auditiva. Jo sovint sintonitzo Catalunya Música o Radio Clásica, i arribo a lloc fresc com una rosa recollida de la Pastoral de Beethoven. La ràdio ens ha estat i ens és tan útil i l'hem apreciada tant que potser sí que es mereix que celebrem Sant Valentí i Sant Jordi.