La comunitat internacional

Febrer del 1991. Fa prop d'un mes que forces russes han colpejat Vílnius, la capital de Lituània, per tal d'evitar allò que ja és inevitable. I aquell 9 de febrer, el poble lituà participa massivament (prop d'un 85%) en el referèndum d'independència. El sí s'imposa per una àmplia majoria. Pocs mesos abans, la Unió Europea i els Estats Units havien amenaçat de no reconèixer mai un possible nou estat lituà i havien apostat per una Unió Soviètica unida. Paral·lelament, des de Moscou arriben tot tipus d'amenaces. Els sona allò de vagar per l'espai sideral?

Només dos dies després del referèndum, Islàndia reconeix la nova Lituània, i dues setmanes més tard s'hi afegeix Dinamarca. La Unió Europea i els Estats Units (menjant-se amb patates tot allò que havien dit poc abans del referèndum) també donen suport al nou estat, així com a Estònia i Letònia, les altres dues repúbliques bàltiques, que també celebraran plebiscits aquell any amb altes participacions i victòries clares del sí. Fins i tot, el dia 6 de setembre (per tant, menys de 7 mesos després del referèndum), Rússia accepta els nous estats.

Per tant, aquella comunitat internacional que uns mesos abans negava el pa i la sal als desitjos majoritaris de la població lituana, va acabar reconeixent els seus drets democràtics. I per què? Per la determinació mostrada pel parlament, el govern i el poble lituà, que van organitzar (i van guanyar, és clar) un referèndum unilateral (sense permís de Moscou) i clarament vinculant, tal com va quedar demostrat des del minut zero.

Traslladada aquesta realitat a Catalunya, la resposta a les contínues agressions de l'Estat només pot ser la de referèndum o referèndum. Amb unitat d'acció, sense fissures i amb totes les estructures i les lleis preparades per quan arribi el moment d'una possible desconnexió. I mentrestant, que s'apartin els cagadubtes i que es deixi de marejar la perdiu amb canvis de data i avançaments impossibles. Setembre és un bon mes per tenir-ho tot a punt... i guanyar la llibertat.